 |
| Michael Wadleigh |
Títol original:
Woodstock: 3 days of Peace and Music
Director: Michael Wadleigh
País: EE.UU.
Estil: Documental (mètodes d’observació i interactius)
Any: 1970 (original), 1994 (muntatge del director)
Director: Michael Wadleigh
País: EE.UU.
Estil: Documental (mètodes d’observació i interactius)
Any: 1970 (original), 1994 (muntatge del director)
 |
| Caràtula del documental |
L’agost
de 1969 és un mes que el món de la música no oblidarà mai. En plena batalla del
Vietnam i en uns Estats Units on els joves prenien els carrers per demanar la
pau a orient i la dimissió del president Nixon, el festival de Woodstock va
significar el zenit en el fenomen social del moviment ‘’hippie’’. Aquests joves
prescindien de cap arma que no fos la música i la pau per rebel·lar-se
pacíficament contra tot allò que atemptes contra la humanitat i la natura. La
música psicodèlica, la filosofia índia, la germanor, la marihuana i altre
drogues psicotròpiques són els estendards de batalla d’aquella generació d’inconformistes
que sense cap altra projectil que les margarides que collien del camp, van
saber plantar cara amb un èxit relatiu, a una societat bèl·lica i agressiva. El
musical ‘’Hair’’, de Milos Forman, és l’exemple perfecte de la cultura ''hippie''.
Però si sou més de veure les coses pel vostre propi ull, us recomano que mireu
primer el documental que aquí us exposo.
Michael Wadleigh sabia que el festival de Woodstock estava cridat a ser un esdeveniment transcendental en la història i volia enregistrar tot allò que succeís en el petit territori, tan social com musicalment. El fruit del treball de Wadleigh i el seu equip van ser més de 3 hores de film, més 40 minuts que s’afegirien més tard en el muntatge del director, que van formar el que es considera un dels principals treballs en la cobertura d’un esdeveniment musical i, encara avui, el millor documental de la història dedicat a un festival d’aquesta magnitud.
 |
| Imatge d'un grup d'assistents al festival |
 |
| Vista aèria del recinte de Woodstock |
El
més interessant d’aquest film no és tant la qualitat de la música que va sonar
en el festival sinó el dia a dia del públic assistent. En tirs de càmera
llargs, a mode observacional, i amb música de fons, Wadleigh ens mostra les
activitats quotidianes de la gent. Les ‘’performances’’ espontànies, el consum
de drogues psicotròpiques, joves amb margarides a la ma predicant la pau i
l’amor i nois saltant en tolls de fang provocats per la pluja que acabarien per
immortalitzar l’estètica ‘’hippie’’ que actualment coneixem. També ens mostra
els greuges que van passar tots els assistents degut a la superpoblació de
l’esdeveniment (pensem que el festival es va aprovisionar per donar menjar a
100.000 persones, però tot just començar el primer dia de concerts, grups de
joves van tirar a terra les reixes que
envoltaven el recinte incrementant el nombre d’assistents als 450.000
espectadors, fet que va comportar una greu manca d’aliments i la necessitat
d’intervenció d’helicòpters plens de menjar per abastir les necessitats de
tothom.
Però més enllà d’aquests fets, el director no només es va limitar a observar sinó que va entrevistar tant al públic assistent com als organitzadors del festival, així com els habitants del poble proper. Aquesta interacció actua com a separador entre tanta música i dóna veu als principals testimonis de l’esdeveniment que donen la seva visió personal de l’esdeveniment.
Reforçant
la gran finestra social que obre Wadleigh trobem actuacions musicals de primer
nivell com les del sitarista Ravi Shankar, la meravellosa veu de Joan Baez,
Creedence Clearwater Revival, la psicodèlia de Jefferson Airplane, la
irreverència dels britànics The Who i la màgica guitarra d’un jove Carlos
Santana.
Tancant el documental, una imatge d’amor-odi al teu país. Jimi Hendrix junt amb Billy Cox i Mitch Mitchell denunciant l’actuació de les tropes americanes al Vietnam interpretant l’himne dels Estats Units jugant amb la distorsió i els efectes per emular sons de bombes, crits de socors, alarmes de bombardeig i mort. Just acabar amb l’himne començaria Purple Haze, una apologia al món oníric que produeix el consum d’LSD. Només en 10 minuts Hendrix va resumir la filosofia de Woodstock. I Michael Wadleigh era allí amb la seva càmera de vídeo de 16mm.
Lluís
Arnau Curto Hol (Periodisme)
Realment si tens una mica la cama posada dins aquest món tant fascinant com és la música, i més en en els seus inicis, conèixer i veure el Woodstock es indispensable, per saber d'on prové tot allò que sorgeix entre el contacte d'una agulla i un vinil, entre el moviment d'una pua rascant les cordes d'una guitarra o els cops compassats d'un so de caixa, xarles i bombo. Ja diguem Rock, rock and roll, folk i un llarg etcèra, tot és música i tot és sentiment. Quan vaig veure el documental, era inevitable no desitjar un retorn al passat, una marxa enrrera per reviure el que el director ens vol transmetre. Ens hi vol posar a dins, vol que quedi petjada del que va ser i del que implicaria en el pas del temps. EL documental ens pot recordar a aquella forma de filmar del cinema de les noves ruptures dels anys 60, on es surt al carrer amb la intenció de projectar la puresa del mateix. Ens podria recordar també, als fenòmens de la càmera en mà, on l'únic que volem és captar el moment a qualsevol preu. És un documental fidel i sincer, res no s'amaga, ja que tot el que va passar, en un context determinat va ser clau per la història i per fer del que és ara el que alguns escoltem i disfrutem, el rock.
ResponEliminaVictor Mazariegos Lacambra
Publicitat i Relacions Públiques
Arnau, amb breus i explícites paraules has resumit clarament el significat de l'essència que va comportar Woodstock. Personalment m'hi considero fidel i admiradora de tot allò que representa, tant els valors que plantegen com la pròpia música que defineix la filosofia woodstock. Tot i així encara el tinc pendent enmig d'un llistat de més documentals, però després d'haver llegit el teu post, m'has contagiat les ganes de veure'l, ja per fi. Com bé has dit, dubtaria que algú no el considerés "el millor documental de la història dedicat a un festival d’aquesta magnitud".
ResponEliminaUn documental que, tot i no haver-lo vist encara, estic convençuda que captivaria a qualsevol espectador. Gràcies Arnau per aquest post. I, sobretot, gràcies a Michael Wadleigh, per haver estat allà present junt amb la seva càmera de vídeo 16mm.
Àngela Balcells (Comunicació Audiovisual)