T'atreveixes a mirar-lo?
-Patrick Collerton, nascut a Newcastle
Upon Tyne (Regne Unit) és un cineasta productor, director i càmera de les seves
pròpies obres de tipologia documental. L’any 2003 va decidir realitzar i dirigir un nou documental social anomenat Gent extraordinària: l’home sense pell, en el qual s’hi va involucrar personal i sentimentalment degut al seu alt contingut emocional.
·El cineasta passa totalment desapercebut en el relat que enregistra, no apareix en cap moment, ja que el que es pretén mostrat es la vida del protagonista; l'única funció del cineasta és la direcció i producció del film.
·Es graven els esdeveniments tal i com tenen lloc a la realitat per tal de generar naturalitat.
·Hi trobem preses relativament llargues que conformen escenes, no són enregistraments breus.
-Per una altra banda, hi ha varietat de sons, podem trobar-hi diverses modalitats:
·So diegètic: el so que es reprodueix simultàniament amb la imatge en directe durant la gravació. Un exemple en seria quan en Jonny està parlant amb la seva mare.
-Però, quins són els trets bàsics que l'identifiquen com a documental? la resposta reposa en que la història que decideix filmar Patrick Collerton es basa en un fet real, verídic i transparent. No hi ha efectes, muntatges ni ficcions que puguin emmascarar la realitat.
-De què tracta aquest documental? Jonny Kennedy, un jove de 36 anys, pateix una estranya malaltia que l’ha sentenciat a mort. Aquesta és la causant del despreniment de la seva pell de forma constant, des de que era un infant; com a conseqüència, ha perdut les falanges dels seus dits i peus, te llagues arreu del cos, infeccions, no pot fer quasi moviment corporal per evitar que la pell no se li esquinci i porta tot el cos enventat. Enfront aquesta realitat, Jonny es proposa fer tot allò que li queda pendent: agafar un avió i regressar a seva casa, planejar el seu propi funeral i, sobretot, deixar testimoni dels seus últims mesos de vida.
-En aquest film trobem grans dosis d’humor en que el protagonista parla
sobre la seva malaltia, mort i pesant existència; una gran fortalesa en la
personalitat d’aquest; però també s’hi reflecteixen els moments tortuosos i de
caiguda emocional quan es produeix l’agonitzant dolor físic que pateix el
protagonista.Considero que és un documental realment dur, que pot provocar un fort impacte emocional als telespectadors, no solament per la realitat plasmada, sinó pel fet d’incloure imatges del propi cadàver del protagonista al principi del film i de com aquest, al llarg del documental, es va deteriorant fins deixar de respirar.
-Finalment, sol em queda dir que és un documental que tothom hauria de veure, ja que no tracta un tema comú com paisatges, guerres, ciència, alimentació... sinó que narra els últims dies de vida d’un jove, el qual decideix plasmar la seva mort, funeral, sentiments, emocions i pensaments.
A continuació deixo el link per mitjà del qual podreu visionar aquest documental: http://www.documaniatv.com/social/gente-extraordinaria-el-hombre-sin-piel-video_9189eacd0.html
No havia sentit a parlar mai d'aquest home ni d'aquesta malaltia, pel qual m’ha impactat bastant.
ResponEliminaEm sorprèn bastant el fet de què una persona decideixi gravar els seus últims moments de vida i, a més, amb aquesta situació (en el sentit de què és estrany trobar a algú que estigui disposat a mostrar-se en un estat tan degradant).
Per un altra banda, crec que és cert que expressa molta naturalitat, tot i què en algun moment, un factor que hi juga molt és el fet de fer preses llargues, com ja has dit, però crec que en alguns moments li donen un ritme massa lent al documental. Tot i així, això és fàcil de comprendre si tenim en compte que és una de les principals característiques dels documentals d’observació.
No obstant, no comparteix plena i absolutament totes les característiques, ja que, per exemple, com també ja has dit, inclou trets d’altres tipus de modalitats com el de la expositiva en el fet d’incloure la voice over (el documental d’observació renuncia a aquesta).
Finalment, crec que aquest documental mostra una realitat que desconeix gran part de la població, pel qual penso que ens permeten obrir els ulls, per molt dura que resulti ser la realitat.
Maria Pena Costa
Alexandra, quan vaig llegir el teu post no podia ni imaginar que el documental em pogués fer plorar tant. Estic totalment d'acord amb el que has dit tu i Maria. Es impactant el esforç que fa aquest home i la seva familia per tal de donar a coneixer la seva malaltia i aconseguir ajuda per les demés persones que la pateixen. A més, crec que aquest documental està destinat a fer-nos pensar i replantejar-nos quines són les coses veritablement importants en la vida.
ResponEliminaEn quan a les característiques he de reconeixer que ni he tingut temps per fixar-m'hi, però ara que ho penso, tal com ha dit Maria, alguns moments tenen un ritme molt lent, com per exemple el moment en la església o el de la reunió.
Alina Gheti (Publicitat i Relacions Públiques)
Alexandra, me ha encantado tu post. Había visto otros documentales de Gente extraordinaria, como el de Mujeres obedientes o el del Síndrome de Tourette, pero no había tenido ocasión de descubrir éste, que, gracias a tu comentario, he visto finalmente.
ResponEliminaMuchos critican este tipo de documentales, argumentando que se basan en el morbo, pero para mí, simplemente, son la realidad en la pantalla, pues prefiero ver un ejemplo de superación ante la mayor adversidad que se nos puede presentar, como es la muerte, que saber cómo se llevan los hijos de Carmina Ordóñez o cuánto cuesta el vestido de Letizia Ortiz.
Para mí, el hecho de incluir distintas modalidades de sonido, como son el asincrónico y el diegético, sólo hacen que te introduzcas más en la historia y sientas cómo propio el dolor del protagonista.
Destacaría el tono humorístico que se presenta a lo largo del documental, siendo extraño para la mayoría que alguien que sabe que va a morir sea capaz de seguir sonriendo como lo hace Jonny, volviendo a hacerme reflexionar sobre las cosas verdaderamente importantes de la vida.
El momento más impactante, en mi opinión, es el del funeral, con música de Queen de fondo, seguramente su último deseo, si tenemos en cuenta que él era heavy.
Finalmente, añadir que todos deberíamos ser más como Jonny y vivir el momento tal y como se presenta, con la mayor sonrisa posible. Y, si lo que dan en televisión no nos aporta más que puro entretenimiento y no nos hace reflexionar sobre nada verdaderamente importante, en mi opinión, sería mejor apagarla…seguramente, el mundo sería un lugar mejor.
Carpe diem
Sofía Suárez
Publicidad y RR.PP