L'interès per la cultura a l'època moderna:
Sembla que tot s'ha capgirat. De la
solidaritat a la més pura indiferència, al gust per l'entreteniment
obscur. Així és com es podria definir el pas que han sofert els espectadors durant la
tragectòria televisiva, que ja fa quasi 80 anys que dura. Sembla ser que
les ventures i desventures d'un grup d'individus serveixen
d'entreteniment a les masses.![]() | ||||
American Family, Un dels primers realities que es van emetre. |
L'estructura bàsica d'un reality-show és sempre la mateixa. Mitjançant uns càstings realitzats per psicolègs i sociòlegs, es tria el grup d'individus que conviurà o tindrà relació durant el programa. Més conflicte, més joc, més audiència. Així de fosca és l'espiral que rodeja aquest tipus de programa. La principal diferència de la televisió convencional, rau en la no professionalització dels actors. És a dir, els protagonistes són gent de carrer, triades expresament, perquè l'espectadors tingui més fàcil identificar-se amb ells, i per tant, assolir un vincle més fort amb el programa. D'això se'n diu telerealitat.
Els realities desperten passió allà per on passen. Són odiats i estimats al mateix temps, i sempre desde una prespectiva molt maniqueista. Els qui el defensen, aludeixen que es tracten del gènere total. Un gènere mixte on trobem aspectes lúdics, informatius, educatius, musicals... sense qüestionar-ne la moralitat, es clar.
Per a d'altres, els realities són un exemple paradigmàtic de la decadència de la televisió, i de retruc, de la societat en general. Una societat que demana veure conflictes i baralles representades per persones reals no és una societat madura, evolucionada i culta.
Arribats a aquest punt, les Sitcoms semblen obres del mateix Buñuel, perquè els realities són pitjors; i de lluny.
Servei públic o negoci del morbo?
Un editorial d'ABC, significativament titulat "Tele-escombraries", parlava de la necessitat que "els responsables de la televisió entenguin que el mitjà que dirigeixen té una enorme responsabilitat social"
És a dir, els gran productors que solen estar darrere d'aquests programes, haurien de qüestionar-se la moralitat del programa, calcular l'impacte que pot tenir envers nens i adolescents, més que receptius per rebre el bombardeig d'estímuls que trobem a un reality, on s'hi camuflen estereotips, prejudicis i tot tipus de convencions, obsoletes al temps que vivim.
Trobem així, un programa de la MTV, amb un títol molt suggerent, "Ya no estoy gordo" on preadolescents i adolescents busquen ajuda d'un entrenador personal per baixar de pes, ja que no hi estàn a gust. És genial, quan s'ha de reforçar l'autoestima d'una persona (recordem que a l'adolescència, l'aspecte físic és d'allò més important) se li fa un reforç negatiu, un bombardeig sense discriminació.
És l'explotació del dolor aliè, que és exhibit sense escrúpols a una audiència àvida de sang i curiositat morbosa. Va ser el que va ocórrer al cèlebre programa "De tu a tu" que Nieves Herrero va muntar en Antena 3 per informar sobre el crim de tres adolescents a Alcàsser: Oferir com a espectacle públic uns sentiments íntims com el dolor dels familiars de les víctimes i de tot un poble. Però la veritat és que la contemplació del sofriment humà sempre ha tingut el seu públic. El precedent més il·lustre en els mitjans escrits espanyols és el setmanari El Cas, popularment conegut com "El diari de les porteres."
![]() |
Logotip de la llegendrària MTV |
De la Music Television a la Rubish Television
La cadena de
reality-shows per excel·lència és la MTV (music television.)
Malauradament,
això de “music television” actualment és molt inexacte. Originàriament va ser
creada perquè funcionés com això, una televisió on la música fos el principal
ingredient. Amb el pas dels anys s’ha anat degradant, i avui en dia és la
cadena que més realities emet, basant la seva programació quasi exclusivament
amb aquest tipus de programes.
Com ja he dit
abans, els realities juguen a un joc actiu amb l’espectador. Potser és per això
que tenen tant d’èxit, perquè l’espectador es sent integrat dins de la
programació que abans mirava. El joc és senzill. Es tracta de presentar als
personatges que participaran al programa, tots ben diferents i amb caràcters
oposats. La funció de l’espectador és la de posicionar-se a favor d’un o de l’altre,
de sentir llàstima, comprensió, rebuig…. En definitiva, agafar un rol equiparable
al d’una entitat superior (i és aquesta sensació de poder inconscient, la que
atrau a molts televidents) i jugar a perdonar o condemnar. Per més inri,
aquesta condemna o redempció és pot fer de veritat, pagant per enviar missatges
i votar a favor o en contra d’aquells amb qui es posicionen, o a qui castiguen.
Analitzem-ho, és el joc perfecte. No hi han
actors professionals, cosa que abarateix els costos considerablement, al no haver
de pagar les sumes astronòmiques que solen cobrar els actors amb un mínim de
renom. El muntatge és relativament senzill; per bé que hi ha postproducció, sol
ser bastant més simple que la d’una pel·lícula o sèrie convencional, perquè es
tracta de captar el moment, i no la perfecció. No hi han assajos llargs i
feixucs i, de retruc, moltes vegades serveix per catapultar a una colla de descerebrats
cap a la fama (el cas del famós Rafa Mora, per exemple.)
Hermano Mayor
tracta d’adolescents violents, perduts i maleducats que viuen a casa, causant
un infern a la seva família. Al programa hi han escenes de violència explícita,
agressions al pare, la mare, el germà… i totes les paraules mal sonants hagudes
i per haver. Que espera la gent amb aquest programa?
La resposta és simple. Autocomplaença. Pura
autocomplaença i satisfacció, i a més, vàlida per les dues generacions. Els
fills surten orgullosos del seu paper com els petits de la família.
“-Si, tinc els meus defectes, però no tracto així als meus pares”
“-Si, tinc els meus defectes, però no tracto així als meus pares”
I els pares surten orgullosos del seu paper en
la educació dels fills, encara que potser hagi sigut nefast.
“-Haurem tingut els
nostres errors, però gràcies a Déu el nostre fill no ha sortit així.”
Ja està. Simple,
senzill, efectiu, i sobretot, lucratiu. Evidentment, en aquesta farsa de
programa s’ha posat molt en dubte la veracitat de les històries i la realitat
captada amb la càmera. Hi ha massa muntatge darrere, sinó jutgeu vosaltres
mateixos; masses plans canviants, representacions, un exjugador de waterpolo
que ha passat per rehabilitació de les drogues que fa de psicòleg estrella…
moltes incoherències arreu.
Evidentment en aquest programa també és vàlid
el joc que descrivia abans, el dels rols de posició. En funció si l’espectador
decideix si el nen mereix un càstig o que la seva situació és comprensible,
donat el que ha viscut.
En definitiva,
els realities moltes vegades ni tant sols són el que clamen ser, telerealitat,
sinó que més aviat mostren el que l’espectador creu que és la realitat.
Moralment es tracta d’una aberració en tots els sentits, però la televisió d’avui
no es mou per aquest tipus de valors.
Algú s’imagina a Gran Hermano un debat sobre la necessitat d’invertir a Espanya en les energies renovables? Jo tampoc.
Oriol Lampreave Padró
El caso que ocurre con "Hermano Mayor" es el mismo que con todos los demás programas de entretenimiento. Al fin y al cavo son programaciones constantes donde muchos profesionales invierten tiempo y energía para que resultado sea totalmente vendible.
ResponEliminaEl programa es un producto y, por lo tanto, es estudiado y analizado hasta el más mínimo detalle.
Hay programas en los que las "víctimas/protagonistas" son actores contratados, de esta manera pueden incluso realizar el show con público. Lo que no invierten en postproducción lo hacen para la contratación de actores, producción, etc.
Considero que uno como espectador debería afrontarse a este tipo de programas sabiendo que es todo un trabajo de montaje. La televisión no entiende de moral.
Diuen que el futbol és el "Pa i Circ" de l'antiga Roma però als nostres dies. Potser sí que té una bona part de Circ, però al cap i a la fi es tracta d'esport, de competició. Juguen, meravellen a qui li agrada el futbol, i fan esclatar d'emoció a qui ho segueix.
ResponEliminaPerò l'actual Circ és la TV amb tots aquests programes Reality i de tertúlies, que no aporten res, i que com molt bé has analitzat, fan sentir a l'espectador que té el poder de jutjar amb el polze cap amunt o cap avall.
M'ha agradat molt el teu anàlisi.
Un anàlisi dels reality shows que per mi els descriu molt bé, Oriol.
ResponEliminaCrec que aquesta manera de fer televisió no és la més bona. És la manera de guanyar audiència i diner fàcil tocant la moral de la gent, que no essent excempta de culpa, es deixa portar pel sentimentalisme d'aquest tipus de programes. Jo els incloïria dins els "programas basura", ja que gran part d'ells són totalment falsos i muntats d'una manera concreta, premeditada, perfecta per crear el que certa audiència vol veure. No són programes precisament didàctics, que culturitzin a un, no aporten gaire per fer pensar a una persona, si no al revés.
La gent el que vol és asseure's davant el televisor i veure gent barallant-se, insultant-se i cridant-se per oblidar per uns moments els seus propis problemes.
Isaac Carbonell Valera
Comunicació Audiovisual