Què se sent al despersonalitzar-se?

La última classe de Corrents Estètics la vam dedicar, com tots sabeu, a l’explicació del Cinema Documental, amb la qual cosa i com sempre, se’ns van reproduir uns quants fragments d’exemples de cadascun dels tipus de modalitats documentals.

Centrant-me al que vull comentar, dins la modalitat performativa, es troba un exemple que, realment em va cridar molt l’atenció: parlo del film de Jonathan Caouette fet al 2003, titulat “Tarnation”. A continuació el trailer per  recordar una mica la pel·lícula.

A  l’entrada del diccionari anglès Oxford, la paraula tarnation es relaciona amb damnation i, ambdues es consideren dues formes eufemístiques de dir condemnació. Inclús, també es considera una interjecció que s’utilitza per expressar enuig o disgust. La veritat,  si veiem la pel·lícula – clarament - podem entendre el perquè: Tarnation sembla fer una metàfora d’una inútil escapatòria dels problemes psíquics que pateix Jonathan (pateix una despersonalització mental).

He dedicat aquest espai per parlar  de Jonathan Caouette, que a més de ser el director és el productor, el càmera, el guionista i protagonista d’aquest documental trencador i fascinant. Em sembla un treball molt elaborat haver dedicat de dinou a vint anys a fer un muntatge d’una pel·lícula sobre la seva vida. Ha rebutjat el model ficcional i ens ensenya la esquerda constitutiva de la seva institució familiar tot deixant-nos veure un collage autodocumental amb la multiplicació d’una figura a l’infinit i una eterna divisió de la pantalla.

M’ha commogut moltíssim que Caouette miri amb optimisme i esperança el fet de que les histories sobre famílies disfuncionals i la impiadosa realitat deshumanitzada es pugui superar des de la mateixa humanització. Amb tot això, personalment considero la pel·lícula no molt comuna: a vegades es incòmoda de veure i no és fàcilment digerible.  Almenys això és el que em va semblar a mi al veure-la.

La infància, adolescència i joventut de Jonathan es desenvolupa davant càmera, davant dels nostres ulls: veiem dolor, patiment, repeticions de mals mentals... Una visió denigrant, però que alhora, el propi director ens aporta  com a exercici reflexiu on s’encoratja i exhibeix el seu egocentrisme narcisista i estimació per ell mateix.

Si recordem un dels fragments visualitzats a classe (vídeo penjat a sota del tot), ens mostra a Jonathan transvestit presentant-se com un dona –Hilary- on aprofitant que pateix el trastorn de despersonalització  (provocat per una sobredosi de LSD), es recrea en la seva imatge, pensant-se constantment. Aquesta obsessió per filmar-se a sí mateix, de filmar-ho tot, des del més banal fins el més terrible és molt xocant.  En aquest fragment doncs, Jonathan parodia els terribles càstigs d’una dona (Hilary) propinats pel seu home.

Per una altra banda, dins la pel·lícula, Jonathan aconsegueix  fer-nos contemplar amb fredor la fragilitat de l’home, la decadència del cos i la ment, la desaparició dels éssers estimats, el transcorrer de la vida lligat a certs tòpics llatins del temps i aprofitament de la vida. I, enmig de tot aquest deliri d’imatges d’arxiu, surt la imatge incessant  de la mare de Caouette, que passa de ser normal i preciosa a un ésser que per fer alguna cosa per la càmera del seu fill no pot parar de ballar i riure fora de si. Tot això, ho registra amb fidelitat, no es pot exigir res: la vida és així.

Per últim, una cosa també sorprenent és la gran acceptació pel públic. Aquest magnífic  muntatge ha estat valorat positivament per cineastes com Almodóvar que la compara amb Arrebato,  però que enlloc de exemplificar un camí entre ficció i realitat Tarnation és una realitat.  Malgrat això, molts pensen que per gravar la seva vida des dels onze anys ja s’ha de ser egocèntric. 

 

CRISTINA VALLS LÓPEZ