A finals dels anys
setanta i principis dels vuitanta, anys posteriors a La Transició,
als barris obrers de les principals capitals espanyoles com Barcelona
o Madrid, es vivia una realitat social que la gent no veia o no volia
veure. Aquest barris estaven habitats per la pobresa, la
delinqüència, prostitució, famílies desestructurades i
drogoaddicció. Hi convivien famílies amb una situació de molt
baixa qualitat de vida, precàries i analfabetes, juntament amb
comunitats gitanes en la major part o famílies que tenien els seus
a la presó per varis delictes. Aquestes famílies lluitaven en el
seu dia a dia per tirar endavant de la manera que fos, ja que mai
havien tingut una educació, i malgrat les penúries eren feliços en
el seu entorn. L'altra realitat va ser l'entrada de l'heroïna en
aquells anys entre els joves que vivien la vida al màxim com si
s'anés a acabar demà mateix. A les famílies de la classe mitjana
alta també els va afectar. L'homosexualitat era molt mal vista
també. Van ser uns anys bastant difícils per a tothom.
Dos directors
cinematogràfics, José Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia, van
mostrar aquesta realitat en forma de cinema. Més que un documental
del que estava passant en aquells anys i mostrar-ho a les pantalles
o a La2 de Televisión Española, va ser una vivència participativa
per part de totes aquelles persones que van formar part de les
pel·lícules. Com va dir l'actor José Sacristán “dondé otros
ponen la cámara, él pone los huevos”. Aquests directors es
van submergir en els suburbis en busca de personatges significatius
d'aquestes comunitats. Els actors eren personatges reals, dels quals
avui els titllaríem de killos. Normalment eren una pandilla
d'adolescents amb un líder on explicaven la seva història. Era comú
xutar-se davant la càmera en un primer pla, les persecucions
de la policia, atracaments a punta de navalla, robatoris de cotxes,
furts de bolsos i mostrar com eren les seves vides en l'àmbit
cassola. Penúries, por, odi, felicitat i marginalitat en un sol sac.
Ells posaven la càmera i els actors actuaven naturalment a com ho
feien en la realitat.
Les dues pel·lícules
més representatives van ser Perros callejeros (De la Loma,
1977) i El Pico (De la Iglesia, 1983). La primera ens mostra
la vida d'un adolescent líder d'una banda i fill d'una família
gitana el 'Torete' en què el tanquen varies vegades al reformatori
de menors i s’escapa per cometre atracaments a punta de navalla o
robar cotxes per estirar bolsos als guiris de la costa i
després fugir. Viu fora de la llei per tirar endavant a la seva
família. Fa tractes amb la venda de xocolata. És el que sap
fer perquè no li han ensenyat res més i per molt que se'l castiga
sempre hi torna. Aquesta vida li acaba pasant factura.
En canvi, El Pico és una
història entre dos joves que decideixen llençar la seva vida per
injectant-se. Un d'ells és fill d'un Guàrdia Civil i l'altre el
líder d'un partit radical basc membre d'ETA en les primeres
eleccions democràtiques. Malgrat les diferències ideològiques
entre les seves famílies als joves els uneix una amistat enorme. No
en volen saber res d'ells. Tots dos faran el possible per aconseguir
el cavall. Mostra com anaven de col·locats i fins a quin punt
tenien mono. El jove basc va morir de sobredosis i la història
gira al voltant de com el Guàrdia Civil i el candidat
independentista han de conviure amb una relació d'amor/odi a pesar
de les diferències.
Altres pel·lícules
posteriors van ser Yo, “El Vaquilla” (De la Loma, 1985),
Chocolate (Carretero, 1980), Colegas (De la Iglesia,
1982), Barcelona Sur (Cadena, 1981) o Navajeros (De la
Iglesia, 1980). Actualment moltes pel·lícules de directors
espanyols s'han inspirat en aquest gènere i les han catalogat com a
kinki. Volando voy (Albadalejo, 2006), Barrio (León
de Aranoa, 1998), El Bola (Acero Mañas, 2000) o 7 virgenes
(Rodriguez, 2005).
Els actors més coneguts
van ser Ángel Fernández Franco, "El Torete", José Luis
Manzano, "El Jaro" , José Luis Fernández Eguia, "El
Pirri", José Antonio Valdelomar, Juan José Moreno Cuenca, "El
Vaquilla" i Antonio Flores, tots ells morts a principis del
noranta causa o bé de SIDA, de sobredosis o apunyalats. Tot i la
seva petita popularitat en la gran pantalla van morir pasant
desapercebuts, trobant-se els seus cosos en portals, cementiris de
cotxes o entre les ruïnes d'una obra, excepte d'El Vaca' que va
morir l'any 2003 a la presó per malaltia. Entre els actors reals que
eren els protagonistes, hi treballaven actors professionals fent
d'extres com Ovidi Montlló, Alfred Lucchetti, Enrique San Francisco,
José Sacristan, Marivel Verdú o Rosario Flores.
Un element que hi jugava
un paper important en aquestes pel·lícules era la seva banda sonora
protagonitzada per Los Chichos, Los Chunguitos, Azúcar
Moreno i Rumba 3 en la qual feien més creïble la
situació. L'altre característica és l’ utilització dels cotxes
de l'època com el SEAT 124 o el Renault 12. Hi són constants els
tirotejos de la Policia Nacional. Tot un seguit juntament mostrant la
cara més amable i romàntica de la delinqüència, ja que tot el que
feien tenia un perquè i un kinki sempre donava la seva
paraula. Per damunt de tot tenien un sentiment de comunitat enorme
entre els seus. Per últim, l'argot utilitzat s'ha popularitzat entre
la nostra societat avui dia, com madera (policia), peluco
(rellotge), buga (cotxe), jaco (heroïna), guita
(diners), puja (navalla), najar (escapar) o chorar
(robar carteres).
Aquest cinema del qual va
començar sent un subgènere va acabar sent un gènere cinematogràfic
i un referent. Paral·lelament, altres directors en van
comercialitzar una cara més light en aquells anys de 'La
Movida Madrileña' com Almodovar però no tenien el mateix sentit
social i reivindicatiu ja que en feien un negoci i rebien subvencions
de Tierno Galvan. Les pel·lícules d'aquests dos directors fundadors
del cinema kinki eren produïdes a baix cost amb la intenció
de fer una crítica social i un atac directe a molts estaments
socials que han causat desigualtats i corrupció com els polítics,
l’Església, forces de seguretat de l'Estat i de les famílies
adinerades. Eren d'esquerres i anti-consumistes. Avui dia podem veure
que tot era molt innocent i actualment les mesures repressives són
més dures i existeixen més programes de reinserció en la societat.
Més que un espectacle visual, pretenien que la societat prengués
consciència d'aquesta realitat.
Més informació a:
<http://es.wikipedia.org/wiki/Cine_kinki>
<http://aquellosmaravillososquinquis.blogspot.com.es/>
<http://cinekinki.blogspot.com.es/>.
Podeu veure uns fragments
a:
Realment, una pel·lícula així sempre és un "shock", destinat a impactar a la població.
ResponEliminaQuan la societat mira a una altra banda davant un problema que succeeix a prop de casa seva, algún director possa imatges als pitjors malsons.
Films que reflecteixen una realitat fosca i amagada, van posar en evidència les terribles conseqüències de pasades décades, que avui ja són un record.
Esther Garrido Ansaldo
L’interessant, d’aquest tipus de cinema, com bé comentes radica en el resgistre documental d’una part de la societat de l’època de la Transició. La Transició, va ser clau, ja que va comportar una explosió de llibertat fruit d’una llarga repressió. No és estrany doncs que trobem temàtiques que fins llavors no s’havien vist, més a prop de l’escàndol com a recurs per a reivindicar problemes o conflictes que fins llavors era impossible de manifestar.
ResponEliminaEloy de la Iglesia, utilitza una estètica naturalista propera al documental. La voluntat transgressora la podem observar amb més directors de l’època com Almodóvar, tot i que compartiexen alguns trets, aquest últim empra recursos més postmoderns i conté un eclecticisme tant estètic com narratiu. Els films de de la iglesia s’interessen per personatges marginats com també succeeix amb el director Italià Pasolini.
Els personatges adquiriexen un caràcter marcadament underground i sovint autobiogràfics. El director reuneix actors professionals amb joves delinqüents o conflictius de l’època. Se sap que a partir de la grabació de El Pico, molts dels personatges es van enganxar a l’heroïna incloent el propi director. Uns varen morir i de la Iglesia va haver de retirar-se durant molt de temps del panorama cinematogràfic.
Tècnicament les seves pel·lícules diexen bastant que desitjar, per exemple podem observar que a alguns personatges se’ls dobla. Però l’atreviment de mostrar certes imatges i certes accions, i ja no només de mostrar una realitat marginal, sinó el fet de denunciar la implicació, com podem observar a El pico de la Guàrdia Civil en el tràfic de drogues, fan que les seves obres adquireixin un valor més enllà de la forma.
Ester Sánchez Llauradó