El show de
Truman és una
pel·lícula estrenada el 1998, dirigida per l’estatunidenc Peter Weir i
protagonitzada per Jim Carrey i Ed Harris.
La pel·lícula narra la història d’un home, Truman Burbank, que viu inconscientment dins d’una immensa cúpula gegant on ha passat tota la seva vida, des de que va néixer. Truman és el protagonista d’un programa de molt èxit dirigit per Christof, que es pot dir que adopta el paper de geni maligne que ho controla tot. Tots els personatges que ocupen aquest espai i, en conseqüència, la vida de Truman, no són més que actors, inclús la seva dona i el seu millor amic.
La seva vida és gravada les 24 hores del dia per milers
de càmeres ocultes i cada experiència que viu està controlada estratègicament
per Christof amb la finalitat de augmentar la intriga de la trama i, el més
important, aconseguir que Truman no sospiti en cap moment del l’escenari i la
ficció que l’envolten.
En algunes situacions, Truman fa trontollar el programa
de forma inesperada pel director, enamorant-se, per exemple, d’un actriu que fa
d’extra, enlloc de l’actriu que ha estat seleccionada per fer el paper de la
seva esposa.
A més, comença a sospitar a causa d’alguns contratemps,
com per exemple, un focus que cau del cel, un ascensor que s’obre davant seu on
hi veu esmorzant l’equip de realització del programa, o unes interferències que es creuen amb la
seva ràdio del cotxe que narren el seu trajecte a la feina.
Aquest film és una clara representació del que vindrien a
ser els Reality Show, però portat a gran escala. Es podria dir que és com un
Gran Hermano immens. Amb aquest tipus de programa, els espectadors se senten
totalment identificats amb els protagonistes “reals”, perquè teòricament són
persones normals escollides del carrer. Però, tot i que són seleccionades d’entre
un nombre d’individus desconeguts, han passat per tot un seguit de proves
realitzades per psicòlegs. Les persones escollides tenen caràcters amb els
quals els seleccionadors saben que aconseguiran crear embolics de tot tipus per
tal d’aconseguir un bon nombre d’audiència.
Per tant, es pot dir que la pel·lícula és una metàfora de
la nostra pròpia situació, en què els mitjans són els que decideixen quina
informació filtrar i quina no, per tal d’aconseguir unes determinades
finalitats. El productor i director que bloqueja els esforços de Truman per
escapar, és el mateix gegant de les companyies dels mitjans de comunicació que
tenen un gran interès per mantenir-nos envoltats de falsedats i que bloquegen
els esforços per reformar el sistema.
A més, aquesta pel·lícula també vol fer una crítica al
públic, que al fi i al cap, és el que alimenta i fa créixer als mitjans de
comunicació de masses i reivindica la
societat de consum, en què la publicitat juga un gran paper, infiltrant-se en
qualsevol espai implícita o explícitament.
Aquest film es podria emmarcar dins del postmodernisme no
sol pel relat tan innovador que planteja, sinó per la forma com s’ha construït.
Per començar, és un cinema intergenèric, perquè tot i que destaca per sobre de
tot la comèdia, també s’inclouen elements que apel·len al dramatisme; també és
autoreferencial, perquè fa una representació de la pròpia televisió; a més és
popular, ja que fa referència al propi poble i està fet per al poble; els
personatges es poden considerar ambigus, perquè tot i que en la figura d’actors
en El show de Truman tenen un paper
clarament definit, es desconeix la seva personalitat real com a persones dins
el film; també es produeixen salts en el relat, tot i que aquests són una mica
relatius, ja que, per exemple, a mitja pel·lícula et fiquen la mort del seu
pare quan ell era petit, però realment representa que està sent explicat en temps real pels mitjans.
Tot i així, també cal remarcar que hi ha alguns elements
que apel·len al cinema clàssic, com seria l’arquitrama (relat narratiu), a més
d’un cert clímax que ens fa mantenir la intriga per saber com acabarà la
pel·lícula.
En conclusió, El
show de Truman ens diu que mirem al nostre voltant i intentem trencar amb
la fascinació que ens fa creure en les il·lusions fabricades pels mitjans de la
cultura popular.
Al veure aquesta pel·lícula per primera vegada em vaig quedar molt sorpresa: és molt difícil que una persona no sapiga mai que l'estan filmant i, encara menys, que mig món el segueix.
ResponEliminaPer una altra banda, opino que marquen molt bé el que seria el concepte "product placement", ja que es mostra dins el programa de Truman unes intervencions publicitàries que també fan les sèries convencionals. El "Show de Truman" és un film molt recomanable i ric en detalls vinculats perfectament amb el món de la televisió.
Cristina Valls
Aquesta pel·lícula em va agradar molt i em va semblar molt innovadora pel seu temps. Com tu has dit, està molt relacionada amb tot el que són els reality shows i tot el que comporta la neotelevisió i la cultura contemporània en general. Per tant, em va cridar molt l'atenció aquesta crítica que fa avantçant-se una mica al seu temps (molt anterior al que després va ser Gran Hermano). Evidentment, aquí la diferència està en que el protagonista no era conscient de que el filmaven. Per això potser també em sembla més una crítica cap a la manipulació del mitjans sobre la població. I també em va semblar molt interessant el personatge de Christof, qui juga a ser Déu (jo també el vaig relacionar com a un jugador del famós joc Els Sims).
ResponEliminaI estic d'acord amb l'aportació de la Cristina sobre el "product placement". És una de les coses que més em va cridar l'atenció, sobretot quan la seva dona, enmig d'una disputa, es posa a fer publicitat d'una sopa.
Vinyet Escribano
Possiblement ha estat un visionari o fins i tot, ha donat peu a que després es realitzessin aquests realities show com Gran Hermano entre d'altres. També, molt vinculat a la idea de 1984 de George Orwell però en un món més innocent i ingenu pel protagonista. Clar, al haver nascut ja en aquest món qui és el que creu que no és veritat? Però, evidentment, van fallant moltes coses que fan que la rutina d'un personatge més de televisió se'n doni compte augmentant la preocupació del Demiürg per l'audiència que s'identifica amb ell. Estic d'acord amb la Vinyet sobre el personatge que juga a ser Déu, resulta tant el seu aspecte com l'actitud molt interessant.
ResponEliminaMolt bon comentari Maria i bona elecció amb la pel·lícula. Una pel·lícula bona i recomanable. (M'agrada molt la conclusió)
VALENTIN VIA VÁZQUEZ