“Què passaria si mengés només
McDonald’s durant 30 dies seguits? Seria molt perillós? Anem a comporvar-ho,
estic preparat. Super size me”.
Així comença el impactant documental Super Size Me, que data de
l’any 2004 i que va ser escrit, dirigit, produït i protagonitzat per Morgan
Spurlock, un cineasta estadounidenc. Aquest, s’emmarca dins de la modalitat del Cinema Documental Performatiu i es tracta d’una obra realment interessant, que emet una visió directa i realista d'un aspecte evident en el segle XXI: l'increment de l'obesitat.
El documental es centra en l’evolució del protagonista, el qual s’ha de
sotmetre al consum exclusiu de productes de la indústria McDonald’s durant 30
dies. En aquest període, a part de l’exclusivitat en l’alimentació, Spurlock ha
de seguir una sèrie de normes, les quals es mostren en el tràiler que adjunto a
continuació:
El factor que va impulsar a realitzar aquesta obra va ser la creixent
propagació de l’obesitat en el territori dels Estats Units i, a més a més, una
demanda judicial contra McDonald’s en nom de dues nenes amb sobrepès, les quals
culpaven als productes de l’anteriorment esmentada indústria del seu greu
problema de salut.
Així doncs, Super Size Me és una obra que consta, en realitat, de
poques pretensions cinematogràfiques, ja que la seva importància radica en la
denúncia dels recursos propagandístics de les cadenes alimentàries, les quals
inverteixen una elevada quantitat de diners a l’any en productes replets de desinformació,
la gran majoria dels quals són dirigits als menors.
La raó per la qual caracteritzo aquest documental de impactant és el fet de
què existeixen una gran quantitat de maneres de realitzar una investigació
sobre el fenomen de l’obesitat: des d’entrevistes i enquestes a persones que
pateixen aquesta malaltia, a experiments basats en l’anàlisi dels productes de
les indústries de menjar ràpid, per tal d’observar-ne les causes i contrastar
resultats.
Tot i això, em sembla fascinant la involucració de Spurlock en el
tema, qui es converteix a sí mateix en un conillet d’índies, arribant a
produir un shock en la societat.
Es tracta d'un documental que darrera seu comporta un treball vertaderament
elaborat i que pot arribar a ser (i en aquest cas ha sigut) realment
perjudicial per a l’individu que s’exposa a aquestes perilloses condicions
durant un període prolongat de temps.
La pel·lícula es fa realment dura i mostra l'increïble esforç que realitza
Spurlock, qui s'entrega del tot en aquest experiment.
El protagonista, tot i les advertències per part de professionals mèdics i
familiars sobre el deteriorament de la seva salut, continua amb el seu propòsit
i la seva meta per tal de mostrar-ho al públic i aconseguir una sèrie
d’objectius.
Aquests objectius es centren, principalment, en els següents:
- Fer visible i analitzar el fenomen de l’obesitat, el qual s’ha convertit en el segon motiu pel qual moren un elevat nombre d’individus actualment. L’espectador, en aquest sentit, pot comprovar els efectes que té l’estil de vida seguit pel protagonista en la seva salut física i psicològica, posant-se en la seva pell.
- Crear consciència en la societat i, darrerament, en els establiments de menjar ràpid. S’explora, així, la influència de les indústries alimentàries en la societat.
Un altre fet a comentar sobre Super Size Me és que en aquest
documental hi ha una evident similitud amb l’artesania i l’estil fílmic de
Michael Moore.Aquest, es tracta d'un cineasta i documentalista estadounidenc conegut per la seva característica postura progressista i la seva visió crítica de varis aspectes, com per exemple: la globalització, les grans corporacions, la violència armada, etc.
Aquesta similitud es fa palesa amb l’intercanvi de ritmes pop en la banda
sonora, en les converses amb metges i en el repetitiu consum d’hamburgueses
davant la càmera que mostra Morgan Spurlock, deixant a l’espectador amb una nauseabunda
sensació de rebuig envers als productes de McDonald’s.
Per últim, cal dir que els objectius anteriorment esmentats no es queden en
l’aire, sinó que són assolits.
La projecció d’aquest documental va desencadenar una reacció en cadena tant
en els mitjans de comunicació com en la comunitat mèdica dels Estats Units.
Després del rebombori que es va produir a partir de l’estrena de Super
Size Me i de les nombroses crítiques per part de McDonald’s envers a
l’obra, aquesta indústria va decidir diversificar la seva oferta alimentària,
obrint pas a les amanides i a l’aigua mineral en els seus menús.
Spurlock, doncs, va fer realitat alguns dels seus propòsits, fent del món
un lloc mínimament millor.
En conclusió, es tracta d’una pel·lícula entretinguda i dinàmica que,
realment, mereix la pena veure i et fa reflexionar. Tot i així, en la meva
opinió, el fet de sostenir la postura del protagonista és gairebé una acció
sense valor, ja que es realitza en un país on els grans centres urbans estan plagats
d’indústries pertanyents al menjar ràpid; un país que consta d’una societat on
surt més econòmic comprar menjar dolent que saludable; i, sobretot, un país que
es caracteritza per una cultura que propaga el consum alimentari fora de la
llar. Per tant, és una fal·làcia voler intervenir en aquest aspecte, tot i que
considero que es tracta d’una acció que val la pena intentar.
El documental complet és el que s'adjunta a continuació:
Victòria Vicens Mora
Publicitat i Relacions Públiques
Jo també he vist aquest documental, crec que fa cosa de tres anys més o menys que ens el van posar al meu institut.
ResponEliminaM'ha sorprès que el teu post tingués com a principal objecte de comentari aquesta producció cinematogràfica; no he pogut evitar llegir-lo, ja que quan vaig veure per primer cop “Super size me” em va impactar moltíssim, tant, que de fet des de llavors no he trepitjat cap McDonald’s (dos cops contats hi havia estat abans en un establiment d’aquest tipus) i estic totalment en contra dels productes que distribueix arreu del món.
No se si ho sabràs Victòria, però aquest cineasta estatunidenc ha fet altres produccions com la sèrie “30 days”, els capítols de la qual no són tan interessants com aquest documental segons la meva opinió, ja que “Super size me” ha sigut la única que li ha atorgat certa fama pel seu atractiu contingut al tractar una realitat quotidiana que afecta a una gran part de la població. Altres gravacions de Morgan Spurlock que he visionat i també m’han agradat són:
-30 dies: Salari mínim
-30 dies: Tractament anti edat
-30 dies: Avortament
-30 dies: Immigració
En aquests, a diferència del film que tu has comentat, el cineasta no s’involucra com a protagonista, sinó que apareix al llarg del rodatge com l’agent per mitjà del qual s’accedeix a la informació del tema en concret que es vol abastar, rodar.
Finalment, recomano a tots els que llegeixin aquest comentari que mirin més treballs d’aquest senyor, ja que considero que no és una pèrdua de temps, tot al contrari, t’informes de la realitat actual.
Viñuelas Aparisi, Alexandra
Interessantíssim documental com a reflexió del camí que està prenent la nostra societat en relació no només a salut i alimentació, sinó també a nivell cultural i molt útil a l'hora de fer conèixer a tothom que sigui assidu a llocs de menjar ràpid del perill d'una alimentació descuidada.
ResponEliminaTot i que em va agradar molt el documental quan el vaig veure, crec que hauria de profunditzar més en el "perquè" i no tant el "que" a l'hora d'abordar aquest tema que pot semblar molt senzill i tractar-se simplement de que mengem però crec que va molt més enllà. Em refereixo a que no crec que el més interessant sigui un anàlisi de que et pot passar si vas a un fast food, si no de perquè la gent acudeix als fast foods durant els seus àpats.
És evident que les persones que més pateixen dels problemes en consum de Fast food són aquelles persones de classe mitja-baixa, principals consumidores d'aquest productes, i és aquí on apareix el meu dubte: Perquè la classe alta no consumeix menjar ràpid i per tant, no pateix d'obesitat en un percentatge semblant? Doncs per que té prou nivell econòmic com per poder-se permetre una dieta equilibrada, basada en la varietat d'aliments: fruita, verdura, peix...
Servir una taula a una familia de 4 o 5 membres al McDonalds pot costar uns 20€, però a l’hora de servir una taula amb menjar saludable a la mateixa familia el preu es dispara, i més a Estats Units, on està filmat el documental i on les diferències de classe són molt més evidents que aquí a Europa.
Així que crec que el debat no resideix en que la gent que menja sovint en cadenes com les del McDonalds perjudiquen greument la seva salut, sinó en com podem fer que aquesta gent tingui accés a tots els aliments a diari i pugui gaudir d'una dieta equilibrada.
Alba Nebot Donés
Publicitat i Relacions Públiques
Jo també vaig veure aquest documental fa un parell d'anys i la veritat és que em va impactar veure com el mateix director del documental s'oferia per comprovar en la seva pròpia carn els efectes que pot tenir el fast food, causant del gran increment d'obesitat que hi ha hagut en la societat en els darrers anys.
ResponEliminaPel que fa a la producció, és aquest mateix fet del documentalista com a centre del contingut el que l'emmarca en la modalitat performativa, junt amb l'enfoc cap allò personal i quotidià i la posada d'allò públic i allò privat al mateix nivell ja que Spurlock, a més de sortir comprant i menjant menjar ràpid en llocs públics i anant al metge, també surt a casa seva amb la seva parella, la qual opina i parla sobre el projecte del seu marit.
A més, com bé has dit tu, el documentalista no tan sols fa aquest experiment pel simple fet de fer una comprovació, sinó que es proposa uns objectius que acaba assolint, cosa que encara dona més valor a la producció.
Comparteixo amb tu la idea de que Super Size me és un documental excepcional que ens mostra un problema de la nostra societat i ens fa reflexionar-hi. Molt bon post, Vicky!
Elisabet Soler Ibáñez
(1r de Periodisme)
Vull començar el comentari dient que aquest documental em sembla una gran bajanada d'una persona que es volia donar a conèixer sota el lema "que parlin bé o malament, però que parlin". Dit això, vaig per feina.
ResponEliminaEstem davant d'un documental que ens pretèn donar una visió real del que produeixen els productes de la gran marca de restauració de menjar ràpid Mc Donald's.
Aquesta suposada visió real deixa de ser-ho des del moment en que l'home fa els tres menjars recomanats al dia durant un mes sencer. Siguem honestos, això no ho fa ningú. Aquest aspecte ja li treu la poca credibilitat que podia tenir el documental.
Més coses, trenta dies són 720 hores en total. ¿Quant dura el documental? Doncs no arriba ni a dues hores.
Es pretèn fer veure a l'espectador la realitat d'uns productes alimentaris, sota les tisores d'un programa d'edició de vídeos. Em sembla una cosa incongruent. Si realment es vegessin les 720 hores que hauria d'haver durat l'experiment, encara m'ho podia creure, però es que resulta que hi ha hagut un procés d'edició en la realització audiovisual.
Aleshores, ¿qui m'assegura que el protagonista no ha ingerit cap sustància per fer-lo vomitar?, ¿qui m'assegura que no ha menjat res més que Mc Donald's?, ¿qui m'assegura que el què estic veient és real i que no s'han tallat troços que no interassaba mostrar, ja que es podia veure una possible manipulació? Ningú.
Més enllà del teu post, que m'ha semblat fantàstic des del moment en què crea debat, ningú amb una mica de seny es pot creure que aquest documental mostri fidelment una realitat quotidiana.
Tots som conscients de que no es pot menjar de Mc Donald's, ni de Burger King, ni unes simples pizzes, cada dia; això ja ho sabem, no cal que ens vingui una persona que vol cridar l'atenció a dir-nos-ho.
Aquestes cadenes alimenticies de menjar ràpid són l'opció perfecta per un moment en el qual només tens 15 minuts per menjar, però això no vol dir que cada dia hi hagis d'anar. Ets conscient de que no hi pots anar cada dia, d'igual manera que saps que no et pots emborratxar cada dia.
Per tant, aquest documental no ens mostra res que no sapiguèssim ja, no mostra una realitat fidel, no mostra un perfil d'una persona normal; la única cosa que fa és reafirmar la dita de que tot en excès és dolent.