bruts, Plats bruts.

Si mai  heu tingut la sensació d'escurar els plats amb força perquè encara hi quedava menjar enganxat, entendreu de què us parlo. Perquè si alguna cosa tenen els plats bruts, és que enganxen!

La sèrie de TV3 que va marcar una generació, en la qual m’incloc, va resultar tot un èxit d’audiència des de la seva primera emissió l’abril del 1999 fins a la última l’any 2002.  Considerada en l’actualitat, una de les produccions televisives catalanes de comèdia més transcendentals,  Plats bruts es reconeguda com una de les millors Sitcoms de la nostra televisió. 

Sitcom, bonica paraula oi? En aquest post ens dedicarem no només a parlar de la sèrie Plats bruts com a tal, sinó que també, a desgranar les característiques que la classifiquen dins del gènere.

Plat Bruts, la trama retrata la vida de dos companys de pis, que viuen de lloguer a l’eixample de Barcelona i que com a tal, són completament diferents. El Lopez, locutor d’una ràdio mediocre amb un sou baix i ple de crèdits fins al coll, un home insegur, de mitjana edat, pessimista, clàssic i hipocondríac i el David fill de pares adinerats, “ric del cagar” com diu sovint, guapo, jove, estudiant de teatre sense talent, egoista, frívol, influenciable i amb molt d’amor propi, que s’independitza del pares (tot i rebre una paga setmanal) i sempre va acompanyat de la seva assistenta personal que el cuida com si fos encara un nen.                 

A la vida quotidiana de tots dos protagonistes apareixeran altres personatges, també peculiars, que donaran forma al seu dia a dia. La Carbonell o assistenta del David, una dona amb molt de caràcter i molta experiència en la vida a qui  agrada la caça i els esports de risc. L'Emma, noia extravagant, infantil i curiosa, que viu a la caseta de fusta que hi ha al terrat de casa del David i el Lopez, a mode d’ocupa i amb molta confiança entra i surt del pis quan vol com una més de la família. Els companys de feina del Lopez el Ramón i la Mercedes “la Jefa”, i el Pol amic íntim del David, company de teatre i cambrer del bar Maurici, punt de reunió de tots els personatges. Aquest conjunt  de personatges i situacions diferents en les que es mouen, conformaran un microclima de comèdia que no deixa l’espectador indiferent. 

Són la sàtira, els gags continus i l’humor que destil·len els Plats bruts, factors  principals que situen la sèrie dins les Sitcom com a gènere de comèdia.

Dintre l'amplia varietat de Sitcoms diferenciades per la temàtica que tracten etc., trobem segons les seves característiques estructurals, de forma i contingut, dos tipus de Sitcoms diferenciades: les què pertanyen al gènere clàssic, i les Sitcoms més actuals o renovades, oposades per complet.

Plats Bruts tot i ser una Sitcom produïda a finals de la dècada dels noranta, principis de segle XXI, la situarem dintre el gènere clàssic de la Sitcom, donat que malgrat el seu antagonisme sitcoms clàssiques i renovades conviuen en el temps.  

Però, Quins trets defineixen Plats bruts com a Sitcom d'influència clàssica? 

Per comprendre la relació de la sèrie amb la sitcom clàssica cal entendre primer les característiques principals de les sitcoms clàssiques. A continuació farem l'exercici d’identificar els trets clàssics del gènere dins de Plats bruts.

-Com característica fonamental, seguint la idea de la sitcom primigènia, el rodatge de Plats bruts es realitza amb públic en directe i mitjançant una organització molt acurada del temps de treball. Els rodatges de la sèrie es gravaven escrupolosament els dijous amb públic davant, per ser emesos setmanalment. Aquesta metodologia de producció estandaritzada oferia un marge menor d’error pel que fa al temps i la posada tècnica en escena, que davant del públic havia de minimitzar les presses falses i els entrebancs.  

-La gravació en platós i escenaris fixes, malgrat també presentar algun escenari atípic en algun capítol puntual, com són: el bar, la ràdio, l’institut del teatre i el pis, on tenen lloc la vida i disisdències dels personatges.

- La fluïdesa de la seva producció, que no cansa el públic i genera rialles  contínuament, resideix també en guions frescos tenyits d’humor desenfadat, acudits i gags  molt marcats, característica pròpia del gènere clàssic.

- Un altre punt a favor de la sitcom clàssica, la teatralització amb què actuen els personatges, molt influenciats per la dramatúrgia còmica, dirigida a què el públic rebi el missatge amb facilitat.

També   l'exageració o tipificació dels personatges  o la temàtica dels capítols, que gira entorn una trama principal i d'altres de secundàries, formades per inici, nus i desenllaça final. 

-L'estructura narrativa convencional de plats bruts igual que la sitcom clàssica, té una durada estàndard sempre major a vint-i-dos minuts i inferior als trenta.

Però tot i situar-se dins el ventall de sitcoms d'influència i estructura  narrativa clàssica, com hem vist reflectit als trets anteriors,  Plats bruts també s'identifica amb el  context postmodern on neix. 

La temàtica crítica i sovint sàtirica de la societat catalana del moment, la barreja de personatges totalment diferents i variats dins d'un mateixa situació, la posada en escena d'estètica kisth i la multiformitat i barreja de tèndencies i temàtiques que presenten els diferents capítols, són factors clau del seu caràcter postmodern.

 En conclusió una sitcom fresca i divertida, d'influència clàssica molt marcada, però alhora també consonant amb la seva època i context audiovisual postmodern. Una producció "ben parida" que sense saber perquè enganxa l'audiència i roman en el record. 

                                Plats bruts que quedaràn a l'aigüera per molt de temps més...

                                                                                                
Aqui us deixo un episodi de la sèrie per a què el gaudiu!


                                                                                                          Laia Flórez González