El nostre nou idioma és la remescla.

Endinsant-me cada cop més en l’àmbit de la comunicació audiovisual -tan acadèmicament com personalment- i  veient productes audiovisuals com la pel·lícula-documental “Rip!: A remix manifesto” és com me n’adono de la potent era tecnològica en què vivim, i en com tot canvi tecnològic comporta noves maneres d’entendre el que ens envolta.    

“Rip!: A remix Manifesto” és una producció postmoderna amb un estil fresc, original i una postproducció molt elaborada, de l'any 2009, que parla sobre el polèmic i conegut dilema dels drets d’autor (el copyright ©), basant-se en la situació actual de la indústria musical i a la vegada ampliant el concepte a qualsevol tipus d’Art, de creació, en general dins la societat. Fins i tot també enllaça el debat dels drets d’autor en l’àmbit de la ciència i les seves patents; l’economia i el sistema de mercat establert; la política i les lleis que condicionen el seu ús –penalitzant exageradament el seu abús-.  

 Brett Gaylor és el director canadenc que produeix i participa en aquest documental.  Un documental considerat de la modalitat performativa ja que segueix la dinàmica d’altres documentals com “Super Size Me” (Morgan Spurlock, 2004)  o “Roger& Me” (Michael Moore, 1989) en què el director participa activament en la realització i el transcurs del reportatge, de manera directa.

Manté una tècnica semblant als documentals anteriorment anomenats ja que tots tres es basen en la protesta i la crítica reivindicativa en contra d’una empresa que controla cert àmbit del mercat social. Com també, comparteixen el crit inicial sorgit  de la veu de l’experiència de cada director. És més, la pel·lícula gira entorn del propi cineasta. Brett Gaylor, per exemple, per entendre el motiu de fer aquest documental  ens comença explicant que va criar-se en una petita illa en la costa occidental de Canadà, els seus pares intentaven allunyar-se del món de manera que estava incomunicat de la resta de societats. I va ser gràcies al desenvolupament d’Internet que va poder obtenir una visió més àmplia de tot. Potser els més acostumats a Internet des de ben petits no som conscients de la gran eina que significa, però per a Gaylor i aquella generació Internet, més que un avanç tecnològic, va implicar un canvi radical dels costums socials aportant moltes facilitats a l’hora de compartir informació i comunicar idees a milions de persones a través dels ordinadors.  D’aquí sorgí l’actual generació experta en els mitjans de comunicació, capaç de descarregar la cultura del món i transformar-la en alguna cosa contemporània i diferent. És per això que el nostre nou idioma és la remescla. 

 

Brett Gaylor centra el dilema en la música i la indústria discogràfica. Ja que “havent persones que considerin criminal el meu artista preferit – Gregg Michael Gillis amb el nom artístic Girl Talk- va ser raó per la qual vaig creure necessari fer aquesta pel·lícula”. Aquest artista modern basa les seves remescles –o mash-ups- en alteracions i reordenaments de peces de cançons ja existents.

Es resumeix la trajectòria de la indústria de la música -des de la ontologia de les cançons tradicionals creades en els camps de blat americans fins a la coneguda remescla digital i moderna- i es presenten clars exemples en què es demostra que la indústria musical segeix mantenint unes pautes cada cop més anacròniques i inadaptades a les societats modernes, es nega a evolucionar i ho haurem de fer nosaltres per ella. 

Durant el reportatge intenten contactar amb el director dels drets d’autor i parlen amb un dels millors advocats dels EEUU professional d’aquest tema, però tot i defensar la innocència i la creativitat de Girl Talk, arriben a la conclusió de la il·legalitat de tals creacions, fins i tot també sentencien que ho és aquesta mateixa pel·lícula-documental. Actualment, però, està publicada sota la llicència de Creative Commons BY-NC. I s’ha de destacar que des del primer dia, “Rip!: a remix manifesto” ha estat un experiment col·laboratiu, ja que el cineasta i ciberactivista Brett compartia tot el material sense editar a través de http://www.opensourcecinema.org/, per tal que qualsevol usuari el pogués remesclar. D’aquesta forma les remescles es van convertir en una part integral del projecte, simbolitzant un real model de pel·lícula mash-up. 

 

En el documental apareix com a testimoni el fundador de Creative Commons, Lawrence Lessig, adoptant una figura imprescindible, ja que és l’autor dels quatre punts del manifest en què es basa el missatge del film: 

1.    La cultura es construeix a partir del passat  

2.    El passat sempre intenta controlar el futur

3.    El nostre futur està perdent la seva llibertat  

4.    Per a construir societats lliures, hem de limitar el control del passat.   

Trobo que la reflexió que realment es vol aconseguir és qüestionar-nos el concepte de coneixement que tenim i de com el construïm, amb quina tècnica. Aquestes quatre idees, per exemple, es podrien englobar dins de tècniques contemporànies com el reciclatge, el collage, la remescla musical, el found footage i de més. De fet, més aviat no parlariem tant de creació sinó de transformació de bases ja existents. I és que el missatge va més enllà, proposa una manera saludable i solidària d'entendre l'essència del domini públic -actualment si algú vol fer art a partir de domini públic ha de buscar obres anteriors a 1923- a la vegada que critica plenament el sistema capitalista en què vivim -i les empreses que el representen, sobretot s'anomena a Disney i Warner/Chappell- i la limitació que aquest ens comporta, ja que ens condiciona la nostra visió del terme cultura, atribuint-li malauradament un significat basat en la indústria comercial, en l'ambició d'aconseguir diner, lluny de l'ànim de lucre i de l'amor per l'Art.

Considero imprescindible tenir present aquest documental davant el panorama global i actual estretament relacionat amb els drets d'autor i el dret informàtic -posant per cas la gran repercussió del tancament de Megaupload el 19 de Gener d'aquest 2012- lligat també a la reivindicació de la llibertat d'expressió -cada vegada més censurada i controlada- i la democràcia necessària per aprendre uns dels altres.

Com bé defensa el cantant, compositor i ministre de cultura de Brasil Gilberto Gil en el tram final del documental: 

"Sempre busquem la manera de donar a la gent, de donar oportunitats d'accés als joves. El compartir és la naturalesa de la creació. L'aïllament no afavoreix la creació. Ningú crea res del no res. Tot sorgeix d'alguna altra cosa creada amb anterioritat. És una cadena de reacció. És així amb la música, la literatura i el cine. Quantes persones han tingut abans una càmera a les mans per tal que tu puguis dur a terme aquesta pel·lícula?"

Aquest ja no és un món de consumidors passius. Aquesta era ja ha acabat. Aquest món està fet de col·laboradors. Podem crear, compartir, podem canviar lleis, podem actuar.

Àngela Balcells Gol

Comunicació Audiovisual

---------------------------------------------------------------------------------------- 

Si teniu curiositat per veure "Rip!: A remix manifest" subtitulat en espanyol: