Intocable, una dosi de reflexió sobre la vida

Intocable és la paraula que resumeix aquesta nova pel·lícula de Oliver Nakache i Eric Toledano. Aquest film, basat en una historia real, s'ha posat la crítica a la butxaca i ha convertit la situació d'un tetraplègic i el seu cuidador en una autèntica història d'amistat, humor i simpatia.

Intocable és la història de dos homes; Driss (Omar Sy), un jove immigrant recent sortit de la presó, atrapat en la vida dels suburbis i Philippe (François Cluzet), un home francès de classe alta, tetraplègic i fart de la compassió i distància que mostren per la seva situació els que l’envolten. Driss, que combina tot allò que li manca a en Philippe (naturalitat, excés, diversió...) acaba convertint-se, no només en el seu cuidador, sinó en el seu millor i únic amic.

Humanitat, emoció, naturalitat, química entre els personatges i un humor directe i sincer, són la fórmula que ha permès l'èxit d'aquesta pel·lícula (núm. 1 en taquilla a França, 18 milions d'entrades venudes i pel·lícula de parla no anglesa més vista de la història del cinema). 

L'amabilitat amb què aquesta pel·lícula tracta l'espectador és sorprenent i el joc que utilitza per combinar allò difícil amb allò simple, el neguit amb la pau absoluta, l’eloqüència amb la hilaritat... ens proporciona una manera diferent de veure els fets quotidians, la rutina...

Tot el que explica la pel·lícula i els contrastos que s’hi donen són una dosi de reflexió sobre la vida i les seves inesperades situacions que moltes vegades li donen sentit i la fan més plena.

El film ens explica com un noi pobre que es troba en una vida sense il·lusions, sense sentit i un home que ho té tot però alhora res, poden començar de nou amb l’ajut que es proporcionen l’un a l’altre.

En un primer moment, la sinopsi pot semblar el típic drama lacrimògen que utilitza estereotips, però és tot el contrari, ja que planteja situacions que acaben creant un resultat molt diferent a l'esperat.

Només cal observar la primera escena on es troben els dos personatges en una persecució amb la policia, en un primer moment no entens res del que passa però després de tota la brutal situació dramàtica en la qual en Philippe comença a tenir convulsions i en Driss explica a la policia la urgència del cas d’en Philippe, la pel·lícula fa un gir de 180º, comença a sonar Earth, wind and fire de Setember i es posen els dos personatges a ballar i cantar al cotxe mentre una escolta policial els vigila fins l’entrada d’urgències ja que les convulsions, tota l’actuació davant dels policies etc.. només era un estratagema per poder seguir el seu camí i avançar a tota velocitat per la carretera.

Tota la narrativa es basa en aquesta idea; la combinació d'humor i drama de manera forta, sobtant i natural a la vegada.

Aquest dualisme el podem contemplar en molts aspectes, no només en la narrativa, sinó també, per exemple, en les seqüències i en els mateixos personatges. El film combina plans fotogràfics amplis i estàtics amb primers plans i detalls dinàmics, però el conjunt crea una uniformitat digna d'acadèmia, gràcies a elements d'enllaç en la llum i el color utilitzats entre seqüències, o el contrast d'ambients i personatges utilitzant característiques òptiques semblants que li donen un toc de realisme i continuïtat.

Pel que fa als personatges, es pot observar la mateixa dualitat, ja que tots dos són completament diferents. Aquesta diversitat radical acaba convertint-se en una complementarietat entre tots dos personatges molt interessant i encantadora que combina aspectes com l’elegància i la grolleria, el luxe i la pobresa, la monotonia i la varietat etc...

Com a conclusió final, m’agradaria destacar l’actuació impecable de tots dos personatges principals en aquesta pel·lícula, la manera en què s’exposen a cada situació, tant dramàtica com còmica, és absolutament realista i apropa d’una manera increïble l’espectador a la pel·lícula.

És fascinant veure com en Driss actua literalment com els braços i les cames d’en Philippe, li proporciona la llibertat i seguretat  de què no havia pogut gaudir abans i li aporta una glopada d’aire fresc al seu esperit ja mig mort després de l’accident que el va deixar tetraplègic i la mort de la seva dona.

Intocable és la innovació que necessitava aquest gènere, no intenta ser gens pretensiosa, ni t’intenta establir una determinada idea, és una pel·lícula per reflexionar sobre la societat i el propi individu i, encara diria més, és la pròpia vida feta en pel·lícula.

                                                                                              Verònica Gistau Jiménez

1er Periodisme