Moulin Rouge es tracta
d'una pel·lícula musical de l'any 2001 dirigida per l'australià
Bazs Luhrmann i protagonitzada per l'actriu Nicole Kidman i l'actor
Ewan McGregor.
El film explica una
història que es remunta a principis del segle XX, té lloc a Paris i
és narrada per el protagonista. Un dels protagonistes, el narrador
-Christian-, es un jove escriptor que es trasllada a Montmatre (un
barri de Paris) on coneix a Toulouse Lautrec, un personatge curiós i
extravagant que dirigeix un grup de teatre bohemi. Toulouse quan
coneix a Christian s'adona que ambdòs comparteixen els mateixos
ideals bohemis i sobre tot sobre l'amor, això fa que Christian és
converteixi en l'escriptor essencial per les obres de Toulouse. Per
tal de convèncer a Zidler -director dels espectacles del cabaret
Moulin Rouge- decideixen que Christian fent-se passar per un
escriptor anglès impressioni a Satine, la estrella del Moulin Rouge,
per poder representar la seva obra.
Però aquella mateixa nit
Satine havia de trobar-se amb El Duc, un home de negocis ric, i
seduir-lo per tal de que aquest la treiès del Moulin Rouge i la
conduís a la fama. Per accident coneix primer a Christian i
s'enamora d'ell pensant-se que es El Duc.
De la confusió entre Christian i Satine, sorgeix un amor impossible que hauran de portar en secret, per tal de que El Duc no ho descobreixi.
Finalment els protagonistes són descoberts i Satine és veu obligada a mentir a Christian per tal de que aquest marxi sense que El Duc el mati. En l'escena final, Christian torna i ella s'adona que l'amor és més important que qualsevol altra cosa i quan tot sembla anar bé Satine és mor a causa d'una malaltia i Christian dessolat escriu la història.
Aquest
film suposa una renovació del génere musical i un retorn al
postmodernisme. L'aparició d'aquesta pel·lícula va ser un èxit
que va captar una gran audiència i va demostrar que el gènere
musical no estava acabat, que encara tenia coses a dir, com ens demostren les diverses escenes de la pel·lícula en les que els personatges expressen els seus sentiments a través de la música. La
pel·lícula Chicago de Rob Marsahll, podria ser un altre exemple de
recuperació del cinema postmodern.
Es
pot considerar que el film està influenciat per la pel·lícula
Camille de Georges Cukor (1936), una adaptació de l'obra
literària:La dama de las camelias d'Alejandro Dumas, ja que
tenen varies similituds; com el context social, les dues pel·lícules
estan protagonitzades per una cortesana que es s'ha de decidir entre
dos homes: un duc adinerat al que no estima, i un jove atractiu
d'escassos recursos etc.
Es
tracta d'un pastitx postmodern, és a dir, trasnmet continguts basats
en la antiga tradició cultural.
El
film està influenciat per la estètica kitsch, una combinació
d'elements del passat, també s'observa una ambigüitat d'elements
per part dels protagonistes, Zidler i El Duque estan lligats a la
concepció de que tot és pot comprar amb diners i tenint éxit i
contràriament a aquesta idea tenim als bohemis de Toulouse Lautrec
que és relacionen amb temes com la bellesa, la llibertat, la veritat
i l'amor. Veiem present la discontïnuitat d'històries, es pot
observar en la mítica escena del Tango de Roxanne, on
un artista argentí narra la història de una prostiuta -mentre balla
un tango- una història de traicions i gelos, es a dir, narra una
hisòria diferent a la del film però que indirectament apel·la al
que realment està succeint a la trama, és més, en un moment donat,
el protagonista -Ewan- comença a cantar la seva pròpia història,
superposant les dues narracions.
Tot
i això, també és pot relacionar el film amb un producte
contemporani. Parlem de l'anacronisme, una inclusió d'elements del
segle XXI, en aquest cas música, dins d'un film inspirat en el segle
XX. A més, és tracta de música que no ha estat composta
expressament per a la pel·lícula en qüestió, sinó que ha estat
adaptada a aquesta, aquest fet s'anomenta música preexistent o
música prestada. Al film apareixen cançons d'U2, de Madonna,
d'Elton John, de Police...entre d'altres.
Personalment trobo que pot resultar una pel·lícula excesiva, convulsa, exagerada i superlativa, però que a la vegada no deixa indiferent a ningú dintre del gènere musical, ja que resulta un film molt admirat o molt odiat, però no indiferent. Per últim m'agradaria ressaltar l'excel·lent banda sonora de la que disposa Moulin Rouge i qualificar d'obra mestre a aquesta pel·lícula de Baz Luhrmann, respectant totes les opinions.
En
conclusió, aquest film ens demostra que el gènere musical encara és
viu i té molt a fer i dir al cinema, i ens mostra com en el segle
XXI, el cine de Hollywood segueix tenint presents els esquemes
tradicionals a l'hora de construir històries.
Aquí penjo el trailer de la pel·lícula Moulin Rouge:
http://www.youtube.com/watch?v=6KkNqJaI3Qs
Carla Rey Elvira
Publicitat i Relacions Públiques
Publicitat i Relacions Públiques
Carla, m'ha agradat molt el teu post ja que Moulin Rouge és una de les meves pel·lícules preferides. Com tu dius, amb aquest film es va veure que el gènere del musical encara agradava i, va ser a partir d'aquí que van començar a fer més pel·lícules musicals amb banda sonora pròpia o utilitzant cançons ja existents. Crec que el que més agrada de Moulin Rouge és la seva posada en escena espectacular, a part de la magnífica actuació tant per part de Nicole Kidman com d'Ewan McGregor i per suposat, la seva banda sonora que, personalment, crec que és el que més impressiona de la pel·lícula juntament amb la història d'amor entre els dos protagonistes.
ResponEliminaPer mi, una de les escenes més boniques de Moulin Rouge és aquesta:
http://www.youtube.com/watch?v=dOPmgkentZk
Andrea Blázquez
Periodisme
Aquesta pel•lícula és destacable per multitud de factors, però sens dubte el que trobo més interessant és l’estètica bohèmia parisenca de 1900, entre barroca i avantguardista, que dóna un toc únic i molt significatiu a la pel•lícula.. Colors com el roig i el daurat destaquen moltíssim, tota l’escenografia està feta minuciosament, atenent a cada detall per poc important que sembli. La inigualable banda sonora permet que petits i grans gaudeixin d’uns clàssics transformats en cançons del gènere teatre-musical que acaben convertint-se elles mateixes en nous èxits.
ResponEliminaLa historia una vegada més ens remet a l’amor. És ben cert que a simple vista pot semblar un argument bastant tòpic; la típica noia que ha de triar entre l’amor vertader o la fama i un futur assegurat. El que trobo que innova per complet en l’argument és el final de la pel•lícula que assegura l’èxit. Acabaria com una historia fatalista, un jove que recorda aquells anys i aquella noia, el seu amor, però tot i així la historia en sí resulta divertida, fascinant... Crea un ambient únic molt lligat a la trama de la pel•lícula.
Per altra banda m’agradaria destacar la manera en què es combinen diversos gèneres artístics en la pel•lícula, com l’art, la música i el teatre, que converteixen la pel•lícula en un espectacle complet que innova pel que fa a altres musicals fets anteriorment.
Verònica Gistau Jiménez
(1er Periodisme)