“MEJOR PELÍCULA EUROPEA 2005”
“MEJOR DIRECTOR CANNES 2005”
“MEJOR PELÍCULA EXTRANJERA (2005) CRÍTICOS DE
Estem davant un dels directors més polèmics i
difícils de digerir; dels més innovadors i dels més reflexius. Dels que intenten
aportar una visió crítica i dels que tenen el valor de fer veure a l’espectador
els problemes de la seva vida. Inclús, tocar la fibra sensible que empresona el
nostre passat ocult. És Michael Haneke (1942) director de pel·lícules
significatives i de gran polèmica com Funny
games (1997), Código desconocido (2000),
La pianista (2001) o La cinta blanca (2009). Cal incloure la
pel·lícula Caché (2005) com una de
les més innovadores i significatives en la que es basa el comentari.
La vida perfecta que porta una família
francesa, un dia, sense que ningú pugui evitar-ho, amb l’aparició davant la
seva porta de casa d’una cinta de video enrotllada amb un dibuix bastant
enigmàtic i tortuós, serà el detonant de com aquella vida idíl·lica,
aparentment normal, comença a trontollar fins a uns límits que només la pròpia
història del protagonista n’és la reponsable. Por, intriga, angoixa i fins i
tot, un final que deixa molt que pensar són els components que qui no hagi vist
aquesta gran obra de’n Michael Haneke, els patirà.
No intento destruir la familia. Tengo cuatro hijos, y mi casa es el único lugar que considero como “mío”. Pero quiero demostrar que cuando una familia se siente amenazada, también es capaz de agredir. La familia no representa sólo la estabilidad, la voluntad y la satisfacción de construir, sino el miedo a perderlo todo. Y este miedo tiene un papel muy importante en la sociedad actual. “Haríamos cualquier cosa por no perder nada” es la frase clave de «Caché (Escondido)».
MICHAEL HANEKE
És ben clar que posseeix una gran relació amb el cinema Nouvelle
Vague. En primer lloc, fa que l’espectador, amb l’utilització d’aquells plans
tan llargs, ja sigui actiu, participatiu de la història des del principi fins
al final. Preguntes com: I ara què passa? Qui ha pogut ser? o només per
disfrutar de la forma i estil que gaudeix Haneke, n’és suficient com per
endinsar-se en el seu món d’imatges i el seu significat. El leitmotiv d’aquesta
obra és un clar sentiment d’atac cap a aquelles situacions quotidianes que
aparentment es viuen sense sobresalts, amb cert grau de relaxació que els
personatges gaudeixen de diversió sense mals de cap ni angoixa però que Haneke
en un moment donat de la pel·lícula, en què successivament les accions aniran
empitjorant fins a un punt en el que el cinema ja deixa de ser, si tenia alguna
porció de transparència, a ser purament autoconscient, deixant un final obert i
esglaiador. Cal esmentar que un dels temes (com sinònim de forma) primordials i
que se’n nutreix molt Haneke dins la seva filmografia i en especial en aquesta
pel·lícula és la concepció urbana, personal que té la població europea
–generalitzada- sobre els immigrants, actualment. A Caché, el problema és totalment enfocat cap als immigrants de
manera subversiva i que farà que el personatge principal del film –entés com a l’heroi clàssic- sigui el
principal perjudicat que farà que tot es trenqui al seu voltant, fent
referència a l’influència de 
Flash-backs que són records, malsons, incomunicació amb
la resta de persones exteriors al seu clima de vida i una excessiu horror
envers l’amenaça que corren tota la seva família i sobretot ell, al ser
subjectes de les imatges que contenen les cintes de video que reben al llarg de
la pel·lícula per un subjecte fantasma. Qui pot ser? És la pregunta que
l’espectador es fa i no troba. Realment es dóna a pensar si ha estat un personatge
o un altre. Però això no importa. El que realment és objecte de pensament és el
que en un moment donat pot treure la infelicitat d’un passat ocult i com passa
de ser passat, a present, per ser i determinar el futur. Però el cas és que qui
juga amb la tensió, el pànic i amb la història no és altre que el mateix
director. Així que deixem-nos endur per la mala conciència que com el
protagonista d’aquesta història, rememora del seu passat. Perquè tots, crec jo,
la posseïm.
Como decía Jean-Luc Godard,
que ha formulado tantas frases inteligentes: “No se deben hacer películas
políticas, sino hacer películas políticamente”. Rehúso hacer un discurso,
plantear soluciones; sólo intento sugerir tomas de conciencia, interrogantes.
También es posible, gracias al poder del cine, luchar contra las imágenes que,
hoy en día, quieren hacer de la brutalidad un producto consumible.
MICHAEL
HANEKE
Escoltem i vigilem al voltant de casa vostra. No ens deixem dominar
per les pel·lícules, les pors; mantenim sempre la nostra consciència neta,
tranquil·la.
VALENTIN VIA VÁZQUEZ
Publicitat i relacions públiques
En primer lloc, m’agradaria remarcar que estic totalment d’acord en els adjectius que utilitzes al principi de la publicació per a descriure Michael Haneke. Personalment, sóc fan de les pel•lícules de Haneke, són molt recomanables.
ResponEliminaPel que fa a la pel•lícula de Caché, molt relacionada amb la Nouvelle Vague però sense perdre els trets característics d’un director tant peculiar com és Haneke, que en aquest cas ens intenta transmetre que tots tenim els nostres “draps bruts” per més que ens intentem deixar enrere. A més, durant tota la pel•lícula va creant un clima insegur, indecís, incòmode, fins i tot misteriós en l’espectador que no és resolt en un final clar, fet que provoca una sensació de “descol•locat” al final de la pel•lícula.
En conclusió, penso que és una molt bona pel•lícula i m’ha agradat aquesta publicació ja que parla d’aquesta i descriu la seva intenció molt encertadament.
Laura Poblet Badia
Periodisme