dissabte, 14 d’abril del 2012

“HARÍAMOS CUALQUIER COSA POR NO PERDER NADA”


“MEJOR PELÍCULA EUROPEA 2005”

“MEJOR DIRECTOR CANNES 2005”
“MEJOR PELÍCULA EXTRANJERA (2005) CRÍTICOS DE  CINE DE LOS ÁNGELES”

 Estem davant un dels directors més polèmics i difícils de digerir; dels més innovadors i dels més reflexius. Dels que intenten aportar una visió crítica i dels que tenen el valor de fer veure a l’espectador els problemes de la seva vida. Inclús, tocar la fibra sensible que empresona el nostre passat ocult. És Michael Haneke (1942) director de pel·lícules significatives i de gran polèmica com Funny games (1997), Código desconocido (2000), La pianista (2001) o La cinta blanca (2009). Cal incloure la pel·lícula Caché (2005) com una de les més innovadores i significatives en la que es basa el comentari.

La vida perfecta que porta una família francesa, un dia, sense que ningú pugui evitar-ho, amb l’aparició davant la seva porta de casa d’una cinta de video enrotllada amb un dibuix bastant enigmàtic i tortuós, serà el detonant de com aquella vida idíl·lica, aparentment normal, comença a trontollar fins a uns límits que només la pròpia història del protagonista n’és la reponsable. Por, intriga, angoixa i fins i tot, un final que deixa molt que pensar són els components que qui no hagi vist aquesta gran obra de’n Michael Haneke, els patirà. 
           
No intento destruir la familia. Tengo cuatro hijos, y mi casa es el único lugar que considero como “mío”. Pero quiero demostrar que cuando una familia se siente amenazada, también es capaz de agredir. La familia no representa sólo la estabilidad, la voluntad y la satisfacción de construir, sino el miedo a perderlo todo. Y este miedo tiene un papel muy importante en la sociedad actual. “Haríamos cualquier cosa por no perder nada” es la frase clave de «Caché (Escondido)».
    
 MICHAEL HANEKE

És ben clar que posseeix una gran relació amb el cinema Nouvelle Vague. En primer lloc, fa que l’espectador, amb l’utilització d’aquells plans tan llargs, ja sigui actiu, participatiu de la història des del principi fins al final. Preguntes com: I ara què passa? Qui ha pogut ser? o només per disfrutar de la forma i estil que gaudeix Haneke, n’és suficient com per endinsar-se en el seu món d’imatges i el seu significat. El leitmotiv d’aquesta obra és un clar sentiment d’atac cap a aquelles situacions quotidianes que aparentment es viuen sense sobresalts, amb cert grau de relaxació que els personatges gaudeixen de diversió sense mals de cap ni angoixa però que Haneke en un moment donat de la pel·lícula, en què successivament les accions aniran empitjorant fins a un punt en el que el cinema ja deixa de ser, si tenia alguna porció de transparència, a ser purament autoconscient, deixant un final obert i esglaiador. Cal esmentar que un dels temes (com sinònim de forma) primordials i que se’n nutreix molt Haneke dins la seva filmografia i en especial en aquesta pel·lícula és la concepció urbana, personal que té la població europea –generalitzada- sobre els immigrants, actualment. A Caché, el problema és totalment enfocat cap als immigrants de manera subversiva i que farà que el personatge principal del film  –entés com a l’heroi clàssic- sigui el principal perjudicat que farà que tot es trenqui al seu voltant, fent referència a l’influència de la Nouvelle Vague que Haneke fa gala: un fragment obert, fragmentat en el que l’heroi clássic, personatge que hauria de solventar i posar ell el final, no discutit pel públic per aquelles accions que ell prengui, fa que al pendre certa decisió –dominada per una obsessió- en vers un fet, sigui el causant de la seva pròpia desgràcia i la de la família.

Flash-backs que són records, malsons, incomunicació amb la resta de persones exteriors al seu clima de vida i una excessiu horror envers l’amenaça que corren tota la seva família i sobretot ell, al ser subjectes de les imatges que contenen les cintes de video que reben al llarg de la pel·lícula per un subjecte fantasma. Qui pot ser? És la pregunta que l’espectador es fa i no troba. Realment es dóna a pensar si ha estat un personatge o un altre. Però això no importa. El que realment és objecte de pensament és el que en un moment donat pot treure la infelicitat d’un passat ocult i com passa de ser passat, a present, per ser i determinar el futur. Però el cas és que qui juga amb la tensió, el pànic i amb la història no és altre que el mateix director. Així que deixem-nos endur per la mala conciència que com el protagonista d’aquesta història, rememora del seu passat. Perquè tots, crec jo, la posseïm.


Como decía Jean-Luc Godard, que ha formulado tantas frases inteligentes: “No se deben hacer películas políticas, sino hacer películas políticamente”. Rehúso hacer un discurso, plantear soluciones; sólo intento sugerir tomas de conciencia, interrogantes. También es posible, gracias al poder del cine, luchar contra las imágenes que, hoy en día, quieren hacer de la brutalidad un producto consumible. 

                                                                                                          MICHAEL HANEKE


Escoltem i vigilem al voltant de casa vostra. No ens deixem dominar per les pel·lícules, les pors; mantenim sempre la nostra consciència neta, tranquil·la. 





                                                                                 
VALENTIN VIA VÁZQUEZ
Publicitat i relacions públiques



1 comentari:

  1. En primer lloc, m’agradaria remarcar que estic totalment d’acord en els adjectius que utilitzes al principi de la publicació per a descriure Michael Haneke. Personalment, sóc fan de les pel•lícules de Haneke, són molt recomanables.
    Pel que fa a la pel•lícula de Caché, molt relacionada amb la Nouvelle Vague però sense perdre els trets característics d’un director tant peculiar com és Haneke, que en aquest cas ens intenta transmetre que tots tenim els nostres “draps bruts” per més que ens intentem deixar enrere. A més, durant tota la pel•lícula va creant un clima insegur, indecís, incòmode, fins i tot misteriós en l’espectador que no és resolt en un final clar, fet que provoca una sensació de “descol•locat” al final de la pel•lícula.
    En conclusió, penso que és una molt bona pel•lícula i m’ha agradat aquesta publicació ja que parla d’aquesta i descriu la seva intenció molt encertadament.


    Laura Poblet Badia
    Periodisme

    ResponElimina