LA CARRETERA
La carretera, dirgida per John Hillcoat
i protagonitzada per Viggo Mortensen i Kodi Smit-McPhee amb els papers de pare
i fill respectivament, és una adaptació de la novel·la homònima de Cormac McCarthy,
autor nord-americà que ha estat diverses vegades candidat a rebre el Premi
Nobel de Literatura i que sap representar com ningú la desesperança de l’home
del segle XXI.
El film, força fidel
al text novel·lístic, reflecteix la lluita per la supervivència en un món assolat per una catàstrofe que no se n’explica
l’origen, però que ha suposat la destrucció del món habitat fins aleshores.
La pel·lícula és
grisa i els colors vius hi són presents en molt poques ocasions, per exemple, apareixen quan el pare somia en un temps passat i idíl·lic i quan apareix la
sang humana, ja sigui en actes d’antropofagia, mai explícits, però sempre
evidents, i torna a aparèixer quan la malaltia del pare es va agreujant i la
sang vermella és premonitòria d’una mort no molt llunyana.
El viatge té com a
objectiu arribar a la costa, amb l’esperança de trobar-hi unes condicions més
favorables per establir-s’hi , però la platja és tan trista i tan grisa com la
terra de l’interior.
La lluita per la
supervivència ha provocat canvis en el caràcter del pare, és una persona que ha
perdut la confiança en el gènere humà i que no sent compassió per ningú; en
canvi, el nen, tot i haver nascut en aquest món tan dessolat, conserva part de
la seva innocència i sovint sent compassió per altres humans.
La interpretació
dels actors és impecable, molt creïble i emotiva o dura, segons les
circumstàncies. És una pel·lícula molt recomanable, igual que la novel·la
homònima.
Aquí us deixo el trailer:
Marina Escribà Planes
Publicitat i Relacions Públiques
M'ha sorprès observar un post sobre aquesta pel·lícula ja que en el seu moment va passar força desapercebuda. El film del 2009 va sortir en el moment en que les pel·lícules sobre apocalipsis i supervivència en mons arrasats per crisis nuclears o guerres varies, estaven molt de moda. El libro de Eli, 2012, entre d'altres. Tot i així a La Carretera, es trenca amb el típic personatge central, no hi ha cap trama marcada, i això ens fa sentir en constant neguit esperant a que per fi arribin. És molt dramàtica, i canviant, una alegria per a ells és una alegria per a l'espectador, ja que aconsegueix introduir-nos de ple en l'aventura sense fi. El final no el diré, però personalment crec que no deixa gens indiferent i ens fa reflexionar sobre el que tenim, el que podríem tenir i sobre tot el que ens envolta.
ResponEliminaVictor Mazariegos
Publicitat i Relacions Públiques
Estic molt d'acord amb el comentari d'en Víctor, ja que "La carretera" ens porta a reflexionar sobre la vida i el que tenim o podríem tenir, com es mostra en les escenes mencionades per la Marina, on activitats quotidianes s'eleven al nivell de privilegis.
ResponEliminaCom també ha comentat, aquesta pel·lícula té una difícil classificació, encara que el tema que més hem va commoure quan la vaig veure va ser el tractament que es fa de la supervivència i la protecció dels familiars més propers, reflexada en la relació entre el pare i el fill. Encara que la seves visions de la realitat siguin tan diferents, es curiós com es representa L'esperança en el fill en contradicció amb la visió amarga del pare vers la humanitat: ambdues certament realistes però dramàtiques.
Altres pel·lícules on es mostren mons post-apocalíptics com "Soy Leyenda" o "Los hijos de los hombres" m'han deixat una impremta tan desoladora ni m'han despertat els mateixos sentiments com "La carretera". En definitiva, una pel·lícula molt recomanable per a qualsevol tipus de públic, que ens mostra el límit que ens diferència entre ser éssers humans o convertir-nos en animals.
Cristina Cid Rodríguez.
Gran película que nos muestra, como en las nombradas en los anteriores dos comentarios, que el mundo no gira al son que marcamos los que creemos tenerlo a nuestros pies...el mundo puede no ser de nadie mañana.
ResponEliminaEn ella podemos ver lo que es capaz de hacer un padre para proteger a un hijo; cosas que a los ojos inocentes de ese niño no siempre serán correctas, humanas, "normales"... y que a nosotros nos harán reflexionar de si lo son en el contexto en el que la película consigue meternos de lleno.
La recomiendo sin duda.
Teresa Sánchez Martínez
Publicidad