Amb aquestes paraules tant estimulants comença el viatge de Neo, protagonista de la trilogia Matrix, "escollit" que alliberarà a la humanitat del domini de les màquines en un món post-apocalíptic.
Com diferenciaries la realitat del somni? pregunta Cobb, protagonista de la pel·lícula Inception. Ets capaç de recordar... com has arribat aquí?
La pel·lícula dels germans Wachowski i la de Nolan tenen un punt en comú: com "aïllar" la consciència del cos físic, traslladant-la ja sigui a un món completament virtual, o una recreació onírica prou lúcida com per a intervenir-hi. Però aquest ús de la barreja entre realitat/ficció no és exclusivitat d'aquests directors. És més: jugar amb la consciència i el somnis al món del cinema pot resultar una trama bastant recurrent.
Ara em ve al cap la pel·lícula Tron, o el seu posterior remake (odiat per molts) Tron: Legacy. En aquest cas, es va més lluny encara, ja que en comptes de traslladar la consciència al món digital, és l'ésser, l'humà amb cos i ment, qui es trasllada a la xarxa.
La necessitat de fugida d'un món perfectament estructurat, a un espai sense límits on qualsevol cosa es fa possible, és ben compartida per molts cineastes, hereus d'una tradició literària anterior. Aquest estil narratiu surrealista impregna un ampli ventall del repertori mundial escrit i audiovisual, des de la fantasia boga i irreverent de la petita Alícia al seu país de les meravelles, a pel·lícules contemporànies com La Cel·la, on el subtítol de la mateixa resa: "Entra a la ment d'un assassí". I és que en aquesta pel·lícula també s'explora el món de la consciència mitjançant el somni, aïllant la ment del cos físic gràcies a la tecnologia. Això comporta també un punt en comú més entre elles, un consens, una llei no escrita: si mors al somni, mors a la realitat. El que cervell interpreta, és el que succeirà. Mitjançant una "retransmissió" entre el món del somnis i el real, avancen en aquesta pel·lícula escenaris màgics, plens de color i fantasia amb un punt infantil, barrejats amb nines diabòliques i monstres poderosos extrets de la imaginació enfollida d'un assassí.
La Cel·la (2000) (tràiler)
La fotografia i els escenaris són sublims, en especial els entramats innocents d'infància, que em recorden a les creacions de Michel Gondry, com per exemple a la seva pel·lícula de títol increïblement adient, La ciència del somni. Un protagonista incapaç de diferenciar realitat i ficció, viu copsat pels seus somnis, traslladant-los a la seva vida quotidiana, de la que sent un desig imperiós d'escapar. Els trets diferenciadors d'aquest director són els que podríem identificar amb un cert complexe de Peter Pan, el nen que es resisteix a fer-se adult. Els animals de peluix com si fossin reals, de tamanys inversemblants, núvols i muntanyes de paper, cels infinits i referències al petit príncep, com les de la seqüència final del vídeo de Bjork dirigit per ell: Human Behavior.
Aquesta visió onírica, aquesta exploració de l'inconscient a través de l'art cinemàtic es fa molt patent al surrealisme, com si de sobte la vida es convertís en un estrany món creat per la ment de Kafka. Realitat i meravella dins un mateix espai, pla sobre pla muntat a mena d'antic àlbum de fotografies, disposat a evocar tot un cúmul d'emocions. Finalment, com oblidar un dels màxims exponents de la realitat barrejada amb el somni: David Lynch. Director odiat, estimat o incomprès, és un referent que no deixa indiferent a ningú. Al seu film Carretera perduda, el protagonista (interpretat per Bill Pullman) rep un matí una cinta de vídeo on surt ell mateix amb la seva dona assassinada. En una sèrie d'aconteixements sense aparent sentit, acaba a la presó, on desperta un matí convertit en una altra persona: la que completarà el puzle de tota la trama. Dos personatges diferents interpretats per la mateixa ànima, que es superposen en espais diferents i mateix temps, desafiant els límits del possible. Ment i cos no tenen perquè anar units, això al cinema n'és ben factible.
Així que, amb aquests nous universos a les portes, endinsem-nos al cau de conill...
Esther Garrido Ansaldo
Moltes vegades, quan era petit, he somiat amb poder viure de prop situacions fantástiques extretes de les pel·lícules i del meu imaginari. Però amb el temps, i cada cop més, sembla que aquestes situacions puguin arribar a succeir, la ciència i els seus avenços obscurs, obren el cami cap a l'exploració d'aquesta temàtica on la realitat i la ficció es confonen. Fins i tot afegiria que es confonen dintre d'una altra realitat: la que permet aquesta fusió entre elles i que ha de ser per força l'espai on es desenvolupi aquesta unió.
ResponEliminaA mesura que avançem cap a un camí incert i desconegut (el futur promès encara no ha arribat) l'ésser humà busca reproduir els seus somnis i fantasies dins la realitat d'un món que no deixa somiar.
Jordi Medina Sola
Publicitat