La violència està infravalorada. Tarantino

"Es un estándar básico en el cine japonés cortar el brazo de alguien y usar mangueras con agua roja como venas, regando sangre por todas partes. "

Quan presenciem en viu una escena violenta ens desagrada i ens considerem millors éssers humans que aquells qui en són partícips i dels que la gaudeixen. Però no és tot allò que ens envolta el resultat d'actes essencialment violents? La nostra societat s'ha forjat a través de segles de violència continua, de guerra i por.

Ens agrada pensar que som pacífics i pacifistes, que rebutgem la violència com a bons éssers civilitzats. Però el cert és que ens resulta útil i que ens neix de dins, així que la disfressem amb bones intencions i la convicció de la "inevitabilitat".

Però ningú no enganya al gran Quentin Tarantino. Amb les seves faccions impossibles i el seu somriure estrany sap que ens agrada, que secretament en gaudim, potser no d'una guerra, potser si d'un carismàtic assassí en sèrie o d'una massacre amb més litres de sang dels que cabria imaginar.

“Para mí la violencia es un asunto estético. Decir que no te gustala violencia en el cine es como decir que no te gustan las escenas de baile en laspelículas de Minelli”

La violència més explícita rodejada d'una aura de bellesa i brutalitat que és desagradable i atractiva al mateix temps per a un espectador acostumat a productes ensucrats.

Tarantino crea una realitat paral·lela plena de símbols que ha creat ell mateix però fàcilment identificables amb l'espectador envoltada d'un estètica gore i antiquada en certa manera, on tot té un aire retro sense allunyar-se del tot del nostre present. Tot això però, sense caure en la mediocritat de les pel·lícules de sèrie B, on la violència és desagradable i buida de contingut. Crea un univers irreal i impossible, que tot i assemblar-se molt al nostre món, no pot evitar allunyar-se'n i que permet a l’espectador crear una distància entre aquest violència i ell i li permet així gaudir-la.

Repassant una mica la carrera artística de Tarantino trobem films en els que participa com a director, guionista o actor, no necessàriament per separat.

Els seu primer gran treball va ser el guió i la direcció de "reservoir dogs", amb el qual el seu salt a la fama va ser espectacular. Dos anys més tard guanyaria l'Òscar a millor guió i estaria nominat a millor director pel gran èxit "Pulp Fiction", la que es considera la seva gran obra mestra. També va guanyar un Bafta, una palma d'or al festival de Cannes, un globus d'or i altres premis menors.

Pasar inadvertido no es lo que haces! Pasar inadvertido no es matar a policías y
 desde luego no es incendiar un edificio

A partir d'aquí totes les pel·lícules en les que ha participat d'una manera o d'una altre han estat grans èxits, i no només això, sinó que també grans pel·lícules, com amb "Kill Bill", "abierto hasta el amanecer", "Death Proof" o "Malditos Bastardos". A més a més ha col·laborat amb molts altres grans cineastes com a  "Amor a quemarropa", una fantàstica pel·lícula dirigida per Tony Scott.

"La violencia es genial, sabes que estás viendo una película porque hay violencia y ésta afecta al público de una forma tremenda" ,

Les característiques que converteixen el cinema de Tarantino en únic i inconfusible, a més a més de la violència, són:

• L’ordre cronològic clàssic es veu substituït per un desordre aparent, en que es mostren imatges del futur, el passat i el present intercalades.                                                               Es segueix aquest tipus estructura (o la falta d’aquesta) en vàries de les seves pel·lícules, com "Pulp Fiction", "Reservoir Dogs", o "Kill Bill".

• Un dels segells que més utilitza Tarantino és el pla contrapicat des de l’interior del maleter d’un cotxe, fins al punt en que no hi ha cap pel·lícula en que no trobem en cap moment aquest pla.

• Els peus són la part del cos preferida del cineasta. Es comú que en les seves pel·lícules apareguin els peus d’una dona en primer pla (de l’Uma Thurman a "Pulp Fiction" i "Kill Bill", de la protagonista de cada una de les parts de "Death Proof")

A més a més d’altres elements recurrents en els seus films, ajudant a crear aquesta realitat:

• Un encenedor Zippo apareix en totes les seves pel·lícules,de la mateixa manera les hamburgueses Big Kahuna, de la seva pròpia invenció
• La cançó de "Kill Bill" com to de trucada d’una protagonista de Death Proof
• El consum o la publicitat de cigarrets Xarxa Red Apple
• El pla que més distingeix a Tarantino de la resta de directors és el pla de llarga durada que utilitza molt sovint.
• I el fet que en totes les pel·lícules dirigides per ell en les que també actua acaba sent assassinat (excepte en "Pulp Fiction").

Sovint es compara la seva producció amb la de Martin Scorsese, ja que tots dos dediquen les seves obres a l’estudi de la violència, però a diferència del cinema de Scorsese, la violència de Tarantino manca de qualsevol caràcter ètic o moral , no en pretén fer un anàlisi ni un judici, es la violència per la violència, la violència estètica. Per a Tarantino la raó de ser del cinema es l'acció i la violència, són els dos únics elements essencials per a que  les seves pel·lícules siguin dignes de portar el seu segell.

Tot i que sembla gairebé impossible observar violència sense jutjar-la i valorar-ne les conseqüències, Tarantino ho aconsegueix utilitzant la comèdia i la ironia en totes els seves obres.

"cuando pegan un tiro en el estómago a un tipo, sangra como un cerdo y es eso lo que quiero ver, no una pequeña mancha roja en mitad de la tripa" 

Els elements que converteixen la violència tarantiniana en violència còmica en són principalment tres i que analitzaré servint-me de l’escena de "Pulp Fiction" en que Travolta és assassinat amb la seva pròpia pistola, que ha deixat a la cuina mentre utilitza el lavabo de la casa de Bruce Willis, qui la troba i li dispara:

L’accidentalitat. El propòsit de Bruce Willis en cap moment és matar a Travolta, se’l troba per casualitat quan torna a casa seva per que la seva parella s’ha oblidat un rellotge i també es dóna la casualitat de que l’arma està a la cuina en lloc de tenir-la Travolta.

Temps de preparació. Tot i ser violència “accidental” no és sobtada. Des del moment en que Willis troba l’arma i mata a Travolta passen uns instants més llargs del que cabria esperar en que l’espectador li dóna temps a saber perfectament que és el que passarà a continuació.

Absència absoluta de preocupacions ètiques. En gairebé cap situació en que algú mor o resulta ferit, el causant es preocupa mínimament per haver causat aquests fets, si no de com pot lliurar-se de les conseqüències. Quan Willis dispara a Travolta, el primer que fa es mirar per la finestra per si algú l’ha vist amb la mateixa expressió a la cara que quan prèviament posa pa a la torradora.


 La conclusió final doncs és que podem dir que la violència és desagradable,que no ens agrada, que ens fa pitjors persones i que cal evitar-la sempre que es pugui, excepte, es clar, quan es tracta de Tarantino

Alba Nebot Donés

Publicitat i Relacions Públiques