Comprar llençar comprar és un documental de Cosima Dannoritzer que relata la història de l’obsolescència programada des dels seus orígens, cap a l’any 1920, fins a casos actuals.
Cosima Dannoritzen és una realitzadora i guionista alemanya que ha treballat per diferents televisions Alemanyes, del Regne Unit i Espanyoles. Ha dirigit altres documentals com per exemple el que porta per títol “Si la basura pudiera hablar”, un retrat de la ciutat de Barcelona a través dels seus cubells de brossa.
Cosima Dannoritzen és una realitzadora i guionista alemanya que ha treballat per diferents televisions Alemanyes, del Regne Unit i Espanyoles. Ha dirigit altres documentals com per exemple el que porta per títol “Si la basura pudiera hablar”, un retrat de la ciutat de Barcelona a través dels seus cubells de brossa.
En primer lloc, penso que seria interessant definir el concepte obsolescència programada, així doncs, aquesta és la programació del final de la vida útil d’un producte. És a dir, el fabricant ja té prevista la duració del producte que està creant. En aquest documental podem trobar exemples de diferents productes que han estat dissenyats amb l’obsolescència programada, com per exemple les impressores, que incorporen un xip amb la funció de limitar el nombre de còpies, per tal que quan la impressora arribi a aquest nombre de còpies deixi de funcionar.
 |
| Xip impres |
Hem de tenir en compte que aquesta pràctica empresarial és la base de l‘economia actual i que beneficia clarament al fabricant, ja que quan el producte falli, el consumidor en comprarà un altre. Així doncs, és una manera d’accelerar la demanda en una gran diversitat de productes.
Els orígens de l’obsolescència programada els trobem quan a l’any 1924 es va crear un cartel mundial per a produir bombetes incandescents de 1000 hores, tenint en compte que fins aleshores duraven 2500 hores. Fins i tot es van arribar a intercanviar patents entre diferents empreses i posar multes a les empreses que no acceptessin la resolució del cartel. En el documental, es fa referència a una bombeta que hi ha a Livermore (California) que porta 109 anys encesa i funciona perfectament. Actualment necessitariam 1000 bombetes per arribar a aquesta durada.
Un altre exemple d’obsolescència programada que ens trobem molt sovint és el de les mitges. Resulta que l’any 1940, Dupont crea una fibra molt resistent; el nailon. Però a la llarga s’utilitzen materials menys resistents per a fabricar les mitges i, en conseqüència, se'n venen més ja que el producte no dura tant.
Definició del concepte obsolescència programada.
Un dels efectes més importants de l’obsolescència programada són les conseqüències mediambientals que en deriven, ja que l’objectiu d’aquesta és obtenir un benefici econòmic, i per tant, el respecte cap al medi queda en segon lloc. En el documental podem veure que en molts països com Ghana hi arriben moltes tones de residus electrònics que no poden gestionar. A més, alguns d’aquests residus són altament contaminants fet que posa en perill la salut dels habitants.
 |
| Fotograma del documental Comprar llençar comprar. (Abocador de Ghana) |
En el documental, es fa una pinzellada en les alternatives que proposen experts com Serge Latouche i Michael Brangart. Latouche proposa emprendre la revolució del “decreixement” és a dir, prendre més consciència i reduir el nostre sobreconsum. Barngart, planteja la indústria com la natura, la quan no produeix residus, sinó que els transforma en nutrients.
En conclusió, és un documental molt interessant en el qual es reflecteix molt bé el concepte d’obsolescència programada i la seva història, a més, els exemples que posa d’aquest fenomen són molt sorprenents i significants. Per la qual cosa aquest documental ha tingut una gran difusió i impacte entre el públic, ja que convida a fer una gran reflexió sobre l’economia de consum en la què vivim.
Per últim, adjunto el vídeo del documental "Comprar llençar comprar" i un altre documental titulat "La historia de las cosas" que parla del cicle de vida dels béns i serveis i també és molt interessant.
En conclusió, és un documental molt interessant en el qual es reflecteix molt bé el concepte d’obsolescència programada i la seva història, a més, els exemples que posa d’aquest fenomen són molt sorprenents i significants. Per la qual cosa aquest documental ha tingut una gran difusió i impacte entre el públic, ja que convida a fer una gran reflexió sobre l’economia de consum en la què vivim.
Per últim, adjunto el vídeo del documental "Comprar llençar comprar" i un altre documental titulat "La historia de las cosas" que parla del cicle de vida dels béns i serveis i també és molt interessant.
Laura Poblet Badia
Periodisme
Periodisme
Vaig estar a punt de fer l'article sobre aquest mateix documental perquè també em va impactar. L'he vist més d'un cop i encara em sorprèn a dia d'avui. La premissa de la pràctica de l'obsolescència programada és lògica: no és bo per l'empresa vendre una cosa només un cop, és molt millor fer que s'espatlli al cap d'un temps per tornar a vendre el mateix. És bo per l'empresa però dolent pel consumidor final, que es veu obligat a substituir un producte perquè la reparació és més cara que el producte nou, o perquè ja no se'n fabriquen els components necessaris.
ResponEliminaSempre s'agraeixen documentals com aquests, per veure fins a quin punt estem manipulats, i saber com podem evitar aquesta tendència en la mesura que ens sigui possible.
Aquest documental ho il·lustra molt bé.
Seguint amb el tema, treballadors d'HP es van rebel·lar contra aquesta obsolescència i van publicar la manera de resetejar les seves impressores perquè tornin a començar de 0:
http://eldedoenelojo.wordpress.com/2011/03/07/resetear-impresoras-hp/
Jordi Castro.
Benvolguts companys,
ResponEliminaJo, com vosaltres dos, també em va estar rondant pel cap fer el post sobre aquest documetal.
Des del meu punt de vista, aquest documental és una clara mostra del món consumista i capitalista en el que vivim.
Consumista perquè, moltes vegades, tot i saber el que estan fent des de les indústries amb el vistiplau dels governs, seguim consumint a cegues sense posar el crit al cel i dir que ja n'hi ha prou de que ens prenguin el pèl d'aquesta manera.
I per altra banda, capitalista, perquè, òbviament, tota indústria busca el màxim benefici.
Així doncs, entre la comoditat d'uns i la manca d’escrúpols d'altres, es permeten aquestes pràctiques aberrants.
Està clar que en alguns casos, tal i com es veu en el documental, hi ha companyies que estan en contra d'aquesta pràctica habitual i programen els seus components per tal de que no existeixi aquesta obsolència programada.
Però, tot i així, això desgraciadament seguirà passant a ulls de tots, i ningú posarà cap mitja per impedir-ho, ni la societat, ni administracions ni empreses, però el planeta algun dia, no molt llunyà dirà prou i aleshores, segurament, ja serà massa tard.
Rosa Urgellès.
Fa pocs dies vaig veure el documental de comprar, tirar, comprar i aquesta publicació m'ha vingut molt oportuna. Em crida l'atenció que existeixi aquesta filosofia però no en renego en absolut, la considero totalment necessària per viure en el capitalisme i que el mercat es pugui autoregular. Si un producte dura una eternitat el seu preu ha de ser elevadíssim perquè ha de recompensar el servei que fa en proporció amb el temps que dura i la seva qualitat. Uns auriculars en una boiga d'electrodomèstics en pots costar uns 10€ mentre en una "xinès" ens pots costar tant sols 1€. Aquests últim es molt probable que si en fem un ús normal ens duri molt menys que el de 10€. La relació de preus penso que ha de ser proporcional pel que fa a la duració i la qualitat, per tal d'equilibrar el mercat.
ResponEliminaDefenso quasi al 100% aquest model de mercat, i dic quasi perque en retrec una cosa. No pot ser que els residus dels materials obsolets arribin a els països subdesenvolupats amb el missatge de "si em voleu aqui m'agafeu sinó em deixeu". Els més pobres tenen la filosofia de no llençar res, que si algo es pot reparar val la pena... aixó fa que s'acumulin multitud de deixalles en els seus països. Caldria reciclar els productes al mateix pais que s'han consumit i aixi cada pais gestinoar la seves propies deixalles... El mètode equilibra el emrcat però desequilibra brutalment el món. Crec que caldira millorar el tema medioambiental.
Bona feina
Lluís Pitarch (Periodisme)