"El 81% arribarà a la final. Què faries tu?"
Aquesta frase és la que figura al cartell del documental "El joc de la mort" (Le jeu de la mort), un treball que analitza la capacitat de pressió que pot arribar a tenir la televisió. Es tracta d'una repetició d'un experiment dut a terme als anys 60 que estudiava fins a quin punt una persona estava disposada a obeir una suposada autoritat que els obligués a fer mal indirecte a una tercera persona, hi hagués o no una recompensa econòmica darrere (Experiment de Milgram). Els productors del documental, fet a França el 2009, van voler anar més enllà per veure quina variació tindrien els resultats si l'autoritat fos una famosa presentadora de televisió i l'entorn fos un concurs en horari de màxima audiència que mai es va arribar a emetre.
El morbo ha monopolitzat la televisió en les últimes dècades. Els programes que ensenyen caigudes ridícules i les notícies que mostren accidents de trànsit brutals o imatges atemptats són els que més audiència tenen. El documental porta aquest fenomen a l'extrem: dos concursants, un dels quals és actor, escullen a l'atzar seure al taulell del plató o bé dins d'una cabina en la qual, per cada resposta errònia, rebria descàrregues elèctriques, activades pel concursant de plató, que anirien en augment a mesura que s'acumulessin els errors. Evidentment, estava manipulat: l'actor es posaria dins de la cabina i tant les descàrregues elèctriques com els crits serien irreals. Però això els concursants "innocents" no ho sabien.
En l'experiment de Milgram, "només" el 65% dels concursants va arribar al voltatge màxim de 450v. Tal com diu el cartell del documental, en el fals concurs de televisió el percentatge va arribar al 81%. La major part del 19% restant va renunciar a seguir jugant en el moment en què la presentadora va abandonar el plató.
Una persona que juga per un premi d'un milió d'euros (fictici) però que, per a aconseguir-lo, ha de torturar un desconegut amb la pressió del públic que l'anima a aplicar les descàrregues elèctriques i la d'una presentadora de televisió famosa. El documental analitza molts factors: la frivolitat de les persones, el poder persuasiu de la televisió i la línia entre obediència i ètica.
El documental comença amb un recull d'imatges de diverses cadenes de televisió d'arreu del món en què el principal recurs per atraure l'audiència és la humiliació i "tortura" de les persones. Durant una hora i mitja, s'estudia la conducta dels concursants amb l'ajuda d'un equip de psicòlegs i investigadors que completen un treball que difícilment deixarà indiferent a la gent. Es tracta d'una producció que analitza el vessant més pervers de la televisió, el seu poder de manipulació i la capacitat que té per adoptar una falsa qualitat d'autoritat que fa aflorar el costat més obscur i egoista de les persones.
Pel que fa a l'anàlisi tècnica del documental, pertany a la modalitat expositiva. Es fan servir les imatges, ja sigui gravades in situ o bé gràfics realitzats per ordinador, per il·lustrar el que explica la veu en off. L'espectador se situa darrer d'una pantalla i es limita a observar el que mostra el documental. Es tracta d'una producció convencional sense innovacions en l'àmbit de les tipologies de filmació, però que gràcies al tema que tracta, es converteix en una reflexió molt profunda del fenomen de la televisió i del seu poder persuasiu.
Pel que fa a l'anàlisi tècnica del documental, pertany a la modalitat expositiva. Es fan servir les imatges, ja sigui gravades in situ o bé gràfics realitzats per ordinador, per il·lustrar el que explica la veu en off. L'espectador se situa darrer d'una pantalla i es limita a observar el que mostra el documental. Es tracta d'una producció convencional sense innovacions en l'àmbit de les tipologies de filmació, però que gràcies al tema que tracta, es converteix en una reflexió molt profunda del fenomen de la televisió i del seu poder persuasiu.
Fins a quin punt estem disposats a fer mal a un desconegut per un premi fictici? Seríem capaços de suportar la pressió de càmeres, públic, presentadora i espectadors en un plató de televisió i, sobretot, dels crits i els suplicis de l'altre concursant? Desobeiríem l'autoritat, encara que ens diguessin que ells es farien càrrec de les conseqüències?
Jordi Castro
Bones Jordi,
ResponEliminaHe llegit el teu post i m'he animat a comentar-hi perquè també vaig veure aquest documental al Miniput a Barcelona. He de dir que aquest va ser dels que més em va agradar ja que penso que és un tema del qual se'n parla molt poc. Està molt clar que el fet de fer l'experiment en televisió fa que el percentatge de concursants que arriben al final és molt més alt, com bé dius és degut a la pressió de les càmeres, el públic i la presentadora (que tota l'estona animava al concursant a seguir). Penso que aquest documental ens mostra com la televisió i la pressió social poden fer canviar una persona de tal manera que acabi fent una cosa que no faria mai en condicions normals. És un molt bon documental que permet reflexionar i criticar la televisió actual que cada vegada busca més el "morbo" per guanyar audiència.
(tot i agradar-me molt, se'm va fer una mica llarg, es podria retallar una mica)
Joan Albert Besora Navarro
4.
Crec que aquest programa és un pas més enllà a molts dels programes que tots coneixem en que es incita a fer als concursants proves que sense aquesta pressió televisiva ni se’ls hi acudiria de provar.
ResponElimina“El joc de la mort” m’ha recordat, pel que puc extreure’n del teu post, a un altre programa del canal “Discovery max” que s’anomena “fear factor” (el factor por) en que es proposa als concursants per 50000 dòlars superar proves molt dures en les quals sense reprimir el temor que naturalment et causen és impossible que superis. Com exemple em ve al cap una prova on es posava a un concursant emmanillat dins duna bossa de plàstic que s’obria per una cremallera i el llançaven a una piscina d’aigua molt freda, l’objectiu era treure’s les esposes, sortir obrir la bossa i sortir a la superfície. Dels sis concursants tan sols un supera la prova, els altres no aconsegueixen ni treure’s les manilles ja que es comencen a histeritzar.
Crec que els dos programes es relacionen en el fet de que el seu objectiu no només és jugar amb el desig de guanyar un premi econòmicament suculent, si no en el comportament de les persones quan es col•loquen davant d’una camera, essent capaces no només d’infligir-se dolor a un mateix, com en el cas de “fear factor” sinó també a terceres persones. A més aquests programes són útils per a comprendre fins a quin punt està la televisió de destruir qualsevol barrera ètica per aconseguir un grapat de telespectadors més, però també en que ens hem convertit els espectadors quan els programes on es denigra més a les persones (no cal tan sols a nivell físic, sinó també psicològic) són els de més audiència.
Alba Nebot Donés
Publicitat i Relacions Públiques