RECICLATGE TELEVISIU

Les tres etapes de la televisió són: la paleotelevisió, la neotelevisió i la metatelevisió. Si una d'elles no hagués existit, hauria sigut impossible passar a la següent. Per tant, a priori, podem imaginar que la metatelevisió és l'etapa més perfeccionista de tota la llarga vida de la televisió.


Bé, anem pas a pas, i no avancem conclusions.


La paleotelevisió és l'anomenada caixa tonta, és la televisió analògica amb cadenes generalitzades i audiències uniformes. La seva funció és informar, educar i entretenir. La neotelevisió va néixer als anys 80 amb la revolució digital, d'Internet i de teletext. A més, s'incorporen els temes tabús i el sensacionalisme en el contingut. La neotelevisió permet la participació activa i la intervenció dels espectadors a la realitat de la televisió.


En canvi, la metatelevisió fa referència a programes que parlen de la pròpia televisió. Com per exemple, l'APM, que s'alimenta de fragments de televisió col·locats d'una forma estratègica per crear humor. A més, utilitza la pràctica found-footage. Aquesta pràctica tracta del re-muntatge i la reelaboració de material ja filmat. 

http://www.youtube.com/watch?v=IR3CYU9PgTE


La metatelevisió també utilitza el collage televisiu. És crear un gènere mitjançant la barreja de material audiovisual. 


Podem afirmar, doncs, que la metatelevisió és la tendència contemporània a reciclar. Aquí és on volia arribar. Actualment, aquest tipus de programes és del tot efectiu. És barat, ja que, com ja hem dit, tracta de reciclar material ja emès.



Podem veure que l'APM és un programa poc dissimulat, on és clar el reciclatge comentat, però hi ha molts  programes dedicats a la tertúlia sobre un fet passat a la televisió, com per exemple, el Debate de Gran Hermano o sense anar més lluny, el programa Punto Pelota o l'Efectivament. Són programes que viuen i s'alimenten de fets que passen en el propi món de la televisió. Podríem afirmar que això també és metatelevisió?

CARLA POMEROL DALMAU

PERIODISME