Els videoclips van tenir un gran impacte en la industria musical des de la seva aparició a finals dels anys 70. Això va derivar d'una cultura oculocèntrica on la imatge començava a ser quelcom essencial tant en la comunicació com en l'art contemporani. Un videoclip ens ajuda a veure a l'artista no ja sols com una veu, sinó com a algú més proper, més humà i amb qui ens hi podem identificar.

El videoclip que he escollit per analitzar és "Bedshaped" del grup britànic Keane. Aquest vídeo, llançat el Juny de 2005, va ser dirigit pel director Colin Hardy. Es tracta d'un videoclip mixt: descriptiu (musical/performance) i narratiu (dramàtic).

Per a començar, posaré una cita del pianista i compositor del grup, Tim Rice-Oxley en el que ens explica de què tracta aquesta cançó:

"Crec que tinc raó quan dic que, una persona que es troba malalta a l'hospital i ha de passar tot el seu temps en un llit, es torna "enllitat" ("bed"-"shaped"). Sona una mica depressiu... però en el context de la cançó suggereix l'edat avançada i frivolitat. És una cançó trista i forta, però també plena d'esperança." 

Per a explicar per què aquest és un videoclip mixt, explicaré la relació entre la part narrativa i la descriptiva del clip:

El vídeo comença amb imatges d'un carreró del que sembla ser una ciutat trista i abandonada en meitat de la nit. Un gat negre solitari dona pas a l'aparició del personatge central: un rodamón nu amb una ampolla d'alcohol a la mà sortint d'una caixa de cartró mentre comença a sonar la melodia inicial (possible referència al Gènesi). El personatge s'endinsa entre els carrers de la ciutat. Aquí és quan es topa amb la part descriptiva per primera vegada al veure actuar als membres de la banda des de les finestres d'un elevat edifici, quedant-se encantat per la cançó. Continua caminant i es comença a sentir intimidat i espantat per totes les coses que va veient al carrer (probablement degut a l'alcohol o a l'al·lucinació).

Espantat, i amb l'entrada del segon vers, el personatge acaba entrant en un bany públic on vomita, plora i escriu a la paret trossos de la lletra "Don't laugh at me/Don't look away". El gat del principi, que sembla ser el seu acompanyant de misèries, li porta roba per a que es pugui vestir i sortir d'allà. Així doncs, amb la confiança recuperada, el personatge surt d'allà per a tornar al carrer. Però durant el pont de la cançó, el noi s'espanta al veure les figures que estaven sopant que ara el miren amb ulls tenebrosos i torna a caure dins dels serveis públics, com si aquell fos el seu destí i no hi hagués res a fer.

Per últim, les parets del bany s'acaben trencant per a acabar fusionant la part narrativa i la part descriptiva en un espai en blanc ("And up we'll go in white light"): tant la banda (en forma de dibuix) com el personatge s'acaben unint en l'última tornada de la cançó, on apareixen totes les lletres que el personatge havia escrit anteriorment al bany.

Basant-nos ara en la part tècnica, cal destacar que el personatge central d'aquesta història està inspirat en un curtmetratge d'animació stop-motion anterior del mateix director, anomenat "Butterflie". La autoreferencialitat o apel·lació a obres passades és un recurs típic de la post-modernitat. També és important l'ús de noves tècniques: els dibuixos de la banda del final corren a càrrec del dibuixant David Lupton, que utilitza una tècnica de dibuix amb tinta i un efecte live-action anomenat "graffiti d'ombres" amb l'estil del stop-frame. El personatge està fet amb animació amb la tècnica de la plastilina ("Clay Animation"), utilitzada en altres productes audiovisuals com la sèrie "Wallace y Gromit".

En el mini film també podem trobar certes influències del passat. En aquest cas, trobem influències de l'expressionisme per la forma dels edificis, les estranyes perspectives o la manera de reflectar el món des d'el punt de vista subjectiu dels sentiments del rodamón (les al·lucinacions que pugui degut debut a la seva por se'ns presenten com a realitats).  Molta gent ha trobat similituds amb anteriors films amb participació de Tim Burton, com poden ser "Pesadillas antes de Navidad".

                                   

                                 Escribano Undurraga, Vinyet

                                     (1er Periodisme)