Dancer in The Dark és un dels films més bells i durs que
he pogut veure, ja que el guió no mostra en cap moment
pietat ni clemència per la protagonista ni pel públic, així doncs, podríem dir
que aquesta pel·lícula és dolorosament meravellosa.
En aquest film hi ha un binomi més que destacable
on hi trobem Lars Von Trier com a director i la cantant islandesa Björk com a
actriu protagonista i encarregada de la meravellosa banda sonora de la
pel·lícula
Lars Von Trier és un director Danès reconegut
mundialment per la seva visió crítica del món i que és expressada a través de
les seves pel·lícules.
Dancer in the Dark és un drama musical que narra
la història d’una immigrant Checa als Estat Units a la dècada dels 60. Aquesta
immigrant s’està quedant cega i aquesta malaltia és hereditària. Així doncs, ella
treballarà de sol a sol per tal de que el seu fill pugui evitar la malaltia amb
una operació que, cèntim a cèntim estalviarà la protagonista per poder-la pagar.
En aquestes penoses circumstàncies la seva única vàlvula d’escapament és la
música.
Val a dir que la cantant islandesa borda el paper
i li dona una tendresa i realitat dignes de la millor actriu internacional. D’aquí
que l’actriu s’endugués diferents i reconeguts premis per seva interpretació
així com també la pel·lícula i el seu director.
Visualment la pel·lícula té moltes coses a
destacar ja que el film va ser rodat sota les premisses del moviment Dogma 95
(Lars Von Trier va ser un dels creadors d’aquest moviment l'any 1995). L’objectiu d’aquest
moviment fílmic vanguardista, és purificar el cinema refusant efectes especials, modificacions de
post-producció, centrant-se simplement en la història i la interpretació dels
actors. Així doncs es van gravar moltes escenes amb càmeres a l’ombro fent canvis
d’enfocament molt exagerats, amb la finalitat de donar-li un aspecte més
realista a la cinta.
La música també hi juga un paper molt important,
evocant amb la mera vellosa veu de la cantant islandesa a unes atmosferes de
somni. Els números musicals de la protagonista són per a ella una escapada de
la cruel realitat i a la vegada un respir pels espectadors.
Per tal de que l’actriu, anomenada Selma a la pel·lícula,
arribi a aquests moments d’evasió i de somnis només necessita sons rítmics al
seu voltant amb els quals fabrica les seves cançons, moments on trobem una
perfecta sincronia entre els cops de la música i el que està passant.
El director crea una atmosfera molt més crua i
fosca en el moments que podríem dir de realitat del film en contraposició a
unes atmosferes molt més clares, colorides i alegres dels moments en que l’actriu
està evadida i creant els seus somnis.
Des del meu punt de vista un dels moments més
bells del film és el moment on l’actriu canta “I've seen it all”, una meravellosa cançó connectada amb un d’aquests
moment d’evasió de l’actriu vers les seves misèries. Aquesta cançó té la col·laboració
del cantant Tom Yorke, vocalista de Radiohead.
El final de la pel·lícula
és absolutament dramàtic, tràgic i dur, moment en que te n'adones que el film
no tindrà ni molt menys un "happy end”, tot i que és d’esperar ja que una
de les especialitats de Von Trier és que els seus films no tinguin el típic
final de les grans produccions de Hollywood on normalment l’espectador queda
satisfet. Tot i així, finalitzant el film es mostra una frase esperançadora de Selma
(Björk) on es veu reflectida a la perfecció la seva personalitat.
"They say it´s the
last song. They don´t know us, you see it´s only the last song if we let it
be."
(Ells diuen que aquesta
és la última cançó. Ells no ens coneixen, aleshores, és la última cançó si
nosaltres ho permetem).
En definitiva, Dancer in the Dark és un film on a banda de trobar grans trets meravellosos amb una trama real, dura i cruel, hi trobem una magnífica bellesa al llarg de tota la pel·lícula i molts moments en que ens fa reflexionar sobre les conductes humanes i sobre les institucions que s’encarreguen d’impartir justícia a la societat.
Caram Rosa!
ResponEliminaEm fa especial il·lusió comentar el teu post. Recordo quan vaig anara a l’estrena d’aquest film al mític cine Palace de Reus. Vaig sortir de la sala literalment abatuda i fascinada alhora. Després d’aquella nit, em va agafar una mena d’opsessió paranoide per aquesta pel·lícula i tornava a revisionar-la una i una altra vegada sempre que podia. I és que deixant de banda patologies, crec que la meva reacció no és única ni casual.
Von Trier emocionalment, sol portar al límit com ningú als seus personatges, la qual cosa provoca dures reflexions a l’espectador o per contra, un rebuig total per part d’aquest.
A Dancer in the dark i en concret en aquest fragment del film que has penjat Rosa, podem observar una certa influència catòlica. I és que el director, va ser criat en un radical ateisme, que un cop entrat a l’adol·lescència va rebutjar per aferrar-se a una creència a causa d’un desengany patern que va patir.
El personatge de Selma, és la personificació del sacrifici, la bondat i l’amor incondicional. Podriem considerar que Lars von Trier dota al personatge de característiques que es poden identificar amb la figura del Crist de la religió catòlica. El tema I've seen it all descriu la renúncia i l’acceptació del destí de la protagonista. La cançó és basa en un diàleg entre el rebuig per part de Selma a l’oferta de seguir vivint li ofereix Jeff. Serà un amor impossible ja que ella ha de seguir el seu destí.
Tota la seqüència està carregada de metàfores. Quan Selma torna a pujar al tren, i aquest s’allunya de Jeff, s’adverteix el final tràgic que li espera.
Selma es trobarà sostinguda per dos ballarins, la seva posició és amb els braços en creu, clara al·lusió a la crucifixió de Crist. El pla és un marcat contrapicat, per a dotar-lo de grandesa. Aquesta posició s’anirà repetint durant el clip que anirà donant les pistes d’un final inevitable.
L’escena que Björk avança amb les mans amb posició com d’esposada, és una clara al·lusió a un via crucis.
Finalment podem apreciar que Selma acaba de nou amb els braços en creu i mirant al cel, com acceptant la mort per reunir-se amb Déu. És com si el personatge de Selma Jerskova, hagués de redimir els pecats d’una societat malalta.
Però, a banda d’aquest anàl·lisi, la pel·lícula no deixa de ser una dura crítica a la falsa moral d’EUA i a la naturalesa egoista i cruel de l’ésser humà, posant sobre la taula qüestions tan polèmiques i tant retrògades per a una societat “suposadament” ideal com és la pena de mort. Però el director, s’allunya del típic discurs crític a través d’una versió avantguardista del gènere musical emprant el discurs d’un dels gèneres clàssics per excel·lència de Hollywood admirat per la seva pròpia víctima.
Considero que estem davant d’un dels Films més cruel i més tendre de la història del cinema. I és que lluny d’identificar-me en cap creença religiosa, els valors universals que es trasmeten i el dramatisme són factors que ajuden a empatitzar amb la protagonista, però si a més hi afegim, art, tècnica, talent i multitud de llenguatges que ens parlen alhora sobre una mateixa cosa el resultat no és res més que una obra fascinant.
Ester Sánchez