Gran Torino. Gran Eastwood.
De la mateixa manera que altres grans
artistes han deixat una petjada inesborrable en la història de la
cinematografia nord-americana, com és el cas de Hitchcock, que va emprendre a
la fi dels anys 50 i principis dels 60 un viatge cinematogràfic amb Vertigo (1958), North by Northwest (1959) i Psycho
(1960), Clint Eastwood ha emprés en aquests últims anys un viatge molt
similar, amb les seves realitzacions com Million
Dollar Baby (2004), Letters From Iwo
Jima (2006), i per fi aquest Gran
Torino (2008).
Clint Eastwood, és un director capaç de
reflectir les contradiccions d’una societat americana que camina cap a una nova
realitat. L’únic cineasta, en l’actualitat, que lluny de decebre al públic,
segueix posseint una essència clàssica elegant i sòbria combinada amb la
capacitat i talent d’un autor contemporani.
Clint Eastwood ens presenta en aquesta ocasió
un peculiar personatge, Walt Kowalski, veterà de la Guerra de Corea que acaba
de perdre la seva esposa i que passa la seva solitud observant la decadència del seu espai vital acompanyat, únicament, per un fusell per tal
de poder protegir la seva propietat privada (recorda a “Harry el sucio” per la capacitat de posseir una arma directa i
poderosa en les seves paraules), un gos i, per últim, un Ford Gran Torino de
l’any 1972.
Aquest personatge que viu en un constant
estat de malhumor, immortalitza el gest desencaixat en una sensació constant de
nàusea davant dels nous valors culturals de la societat.
En Kowalski, es poden fer visibles certs
trets característics del denominat “American
way of life”, com és el cas de la veneració a la bandera situada en el seu
jardí i també és visible la “cultura de
l’automòbil”, en la qual el cowboy substitueix la tranquil.litat bucòlica
de la prada per l’asfalt.
A més, Kowalski és un mescla d’esteriotips
que el director ha anat presentant al llarg de la seva carrera cinematogràfica
a través del thriller i el western - una part més vengativa que recorda a “Sin perdón” - i una altra part més
interna i profunda – similar a “Million
Dolar Baby” -.
Gran Torino, és una obra que conté un
humor explícit: aconsegueix fer riure a l’espectador mitjançant uns diàlegs
molt senzills i satírics que alhora reflexionen sobre el canvi en les societats
occidentals i la convivència a través dels fets quotidians.
Els seus personatges són molt complexos i
presenten unes característiques molt ben definides. Tots els personatges
secundaris que hi són presents al llarg de la història, tenen uns valors i un
trets simbòlics i culturals determinats que formen part d’unes estructures
socials que han existit als Estats Units d’Amèrica al llarg de les generacions.
La religió, continua sent un dels temes
que cal destacar en les obres del director. Tot i que no té la mateixa força
que a “Million dolar Baby”, temes com
el perdó, la fe, el sacrifici personal i la confessió, hi són presents en tot
moment.
A nivell audiovisual, utilitza un muntatje
precís de les escenes, un enfocament de càmera exacte alhora de mostrar els
actors, uns efectes musicals molt ben aconseguits i un ambient que es combina
perfectament amb la narració.
Per tant, Gran Torino és una obra perfecta,
combinada amb dosis d’humor i drama que destaca per la naturalitat i senzillesa
en les seves escenes (amb actes quotidians i un llenguatge col·loquial, fins i
tot, vulgar però amb diàlegs que et porten a la reflexió).
Una obra intel·ligent i moral amb temes
com la diversitat racial, l’amistat, la integritat moral, el sacrifici, entre
d’altres.
I per aquesta raó, agrada tant al públic
en general, perquè tot i la seva senzillesa, és un pel·lícula dotada d’un gran
sentit i reflexió envers a temes importants que succeeixen en l’actualitat i que
el director tracta de manera quotidiana.
Es tracta d’un film que es capaç de
mantenir a l’espectador atent durant dues hores sense la necessitat de mirar al
rellotge i que, amb un final impredictible, arriba fins a l’estat d’ànim de
l’espectador i aconsegueix no deixar-lo indiferent.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola Aida, m'ha agradat aquest post sobre aquesta fantàstica pel·lícula i em sento obligada a exposar-te també la meva opinió.
ResponEliminaÉs un film que com bé dius no t'avorreix i et té en constant atenció a una història que en cap moment et pots imaginar com acabarà.
Si tinc que parlar dels apesctes de la pel·lícula propiament, dir que és una història en la que es mostra en to satíric i empíric la realitat. El protagonista experimenta canvis en la conducta d'un mode molt interessant. Un home amb un pensament fixe i una conducta molt difícil acaba experimentant tot el contrari fins arribar a sacrificar-se o vengar una violació a una noia asiàtica (des de un inici mostra odi als asiàtics). Per tant, aquí observem com pot canviar una persona segons com es desenvolupi una història, i Eastwood ho mostra molt bé. En general la pel·lícula és un minuciòs exàmen de els temes que han fascinat a Eastwood en la major part de els seus últims films: família, guerra, pérduda, fe i una conexió humana inesperada.
Si tinc que parlar sobre la professionalitat de Clint Eastwood, dir que és un magnífic actor i director, amb una gran experiència. Aquella inquietut per fer un cine basat en les característiques clàsiques es veu beneficiat gràcies a l'excelent utilització dels mecanismes narratius.
Personalment i ja per acabar, dir que m'agrada molt el cinema que mostra la vertadera cara, la dura cara de la realitat, les històries sorprenents de les persones així com un argument digne de ser recordat.
Gran cinema de Eastwood, gran actor, gran pel·lícula.
Patricia Martos Martin. Publicitat i RRPP
Hola Aida! Jo abans no tenia interés en les pel·lícules d'Eastwood perque veia que eren del ''Oeste'' i a mi aquest estil no m'agrada gens però un cop vaig sentir amics que deien Million Dolar Baby és molt bona nsk, hem vaig animar a descobrir com ere la pel·lícula i hem vaig quedar sorpresa. Més endavant, amb una sessió de cimena que van fer al meu col·legi van posar Gran Torino i també, hem vaig quedar sorpresa.
ResponEliminaAra són dos pel·lícules que m'agraden moltíssim. Et fan reflexionar molt amb temes molt profunds i durs. Mai pensaria que la temàtica d'aquestes dos pel·lícules hem fessin menjar tan el cap xD
És un gran actor i director, dona un toc d'humor a situacions complicades com es pot veure a Gran Torino. Sap posar-se en la pell dels seus personatges.
M'ha agradat molt el teu post!
Griselda Mas
Hola Aida. M'ha agradat molt l'elecció que has fet per al blog. Penso que Eastwood té un gran nombre de films esplèndids, però Gran Torino em va perèixer sublim. En concret m'ha semblat molt interessant el concepte que has comentat sobre el recull de personatges que fa el director en aquesta pel·lícula, on el protagonista sembla ser això, un conjunt de personatges que han acompanyat al director durant la seva carrera. Sota el meu punt de vista ens trobam davant d'Eastwood en essència, o del que ell vol representar.
ResponEliminaPer altra banda vull dir que durant tota la pel·lícula el personatge despren l'aire de western que ha caracteritzat a Eastwood sempre,la duresa i la venjança, i penso que es un tret a destacar sobre la identitat que ens ha anat mostrant al llarg de la seva vida.
Joan Coll
Comunicació i Audiovisuals
Bones Aida. Pel meu gust és una de les millors pel·lícules que a fet juntament amb Mystic River.
ResponEliminaAl principi quan vaig conèixer les pel·lícules de Clint Eastwood la veritat és que no vaig fer-li molt de cas. Havia llegit que era una persona bastant patriòtica i molt simpatitzant del partit republicà dels EUA al mateix temps que era bastant partidari de la possessió d’armes als EUA. Tot això relacionat amb el gènere western el qual ell havia fet algunes pelis va fer que perdés l’interès per ell.
Quan vaig veure Mystic River no sabia que era seva i quan em vaig adonar de què ell era el director em vaig interessar una mica més per les seves pel·lícules. Així que vaig deixar de banda una mica els seus ideals i em vaig descarregar algunes de les seves pel·lícules.
I pel que fa a la pel·lícula crec que ell l’enfoca com una petita autocrítica per totes les coses en les que l’havien relacionat (racisme, armes, patriotisme, etc.). Sigui pel que sigui és una gran pel·lícula la qual la vaig anar a veure al cine i la veig veure per segona vegada divendres passat a tv3.
Xavi Bertran Turu