El docudrama, un producte televisiu que explica la realitat amb ficció

Realitat + Simulació + Ficció és la formula d’un dels productes de més auge en la televisió d’Espanya, aquest producte originat amb l’esmentada formula és el docudrama. Una mescla d’actualitat i vera similitud que té com a objectiu informar a l’espectador d’una manera molt didàctica sobre un esdeveniment.

Els docudrames són uns productes que comparteixen les funcions d’un documental i d’un programa fictici. Del documental comparteixen la funció de voler narrar algun fet real tal com va succeir, i de la ficció el fet de reconstruir tota la realitat. Per dur a terme això últim, el programa s’acostuma a recolzar en personatges ficticis, en imatges d’arxiu o bé en entrevistes a les persones reals dels fets. És així doncs que podríem dir que els docudrames són una evolució dels documentals.

De docudrames s’han emès bastant ens els últims anys. Per exemple: la mini sèrie “Felipe i Letizia”, que reconstruïa el dia a dia dels prínceps, però amb un to un pèl paròdic; o “14 d’abril: Macià contra Companys” que és el que tot seguit tractarem.

“14 d’abril, Macià contra Companys”, gran exemple de docudrama

Imatge de Macià i Companys al docudrama. Font: fermireixach.wordpress.com

“14 d’abril, Macià contra Companys” és un docudrama que intenta simular un documental amb entrevistes rodat l’any 1932. El documental fictici resumeix el “putsch” que van dur a terme Macià i Companys de manera improvisada, per tal d’aixecar el republicanisme, i també els enfrontaments que es van dur a terme durant l’acció. Tot i que el documental sigui fictici la descripció dels fets és totalment objectiva i fidel a com va ser, punt indispensable per ser un docudrama. Cal dir, que el guionista de l’obra és un historiador, Toni Soler.

Els personatges Francesc Macià i Lluis Companys i tota la resta que apareixen a la pel·lícula, Francesc Cambó, Manuel Azaña... són totalment ficticis, a llarg de l’obra no és mostra cap imatge real; Macià és interpretat per Fermí Reixach, Companys per Pere Ponce...  La vera similitud de la imitació fa dubtar a l’espectador alguns instants de si es tracten d’imatges reals o fictícies, característica dels docudrames com a recolzament per desenvolupar-se.

La posada en escena de l’obra és la mateixa que el 14 d’abril del 1931, vestimenta totalment ambientada, els homes fumant i amb barret..., i inclòs el lloc de gravació de l’obra és el mateix en el qual va succeir el fet, el Palau de la Generalitat. A més la gravació compagina el color i el blanc i negre, el primer per les entrevistes que desenvolupen l’obra i el segon per les imatges testimonials que s’originen amb forma de flash-back al llarg de les entrevistes. Una suma de coses que sembla que l’obra estigui gravada en aquella mateixa època i fa que es compleixi un dels requisits dels docudrames, la reconstrucció de la realitat. Com a testimoni d’aquesta suma de coses és el moment en què Francesc Macià proclama la República Catalana al Balcó de la Generalitat amb una plaça a Sant Jaume plena a vessar de gent, una de les imatges més espectaculars i més ambientades, i que de ben segur Fermí Reixach es deuria sentir Macià per un dia, i és que la plaça de Sant Jaume aquell dia també es va vessar de gent per fer la gravació.

En resum, una realitat, els fets del 14 d’abril al Palau de la Generalitat, i una ficció, els personatges ficticis que desenvolupen el suposat documental, que donen com a resultat un docudrama perfecte; I que fa endinsar a l’espectador a l’interior d’aquells tres dies vitals per Catalunya i a la vegada fa entendre a la perfecció el que va passar i per què va passar. Una obra que recomano personalment aquell que sigui amant de la història de Catalunya. Per cert, avui fa 81 anys dels fets que es narren a la pel·lícula.

 Xavier Balsells Roig